Un recent estudi de dos economistes del MIT i de Harvard, Shakked Noy i Aakaash Rao, titulat El Negoci de les Guerres Culturals, intenta explicar part de la polarització política que s’ha anat estenent pels Estats Units de forma progressiva les quatre darreres dècades a través del contingut dels informatius de televisió.
Segons els autors, hi ha determinats continguts que enganxen l’audiència i d’altres que la fan fugir. Entre els primers s’hi troben el crim, la immigració, els assumptes racials i els de gènere, així com la crítica envers les elits. En canvi, entre els segons apareixen l’economia i la sanitat.
Als Estats Units, doncs, les cadenes de televisió han preferit centrar-se en la primera categoria, els que són objecte de les disputes ideològiques, a fi de capturar els teleespectadors. Alhora, els polítics han tendit a donar cada cop més importància a aquests temes.
D’altres investigadors nord-americans de les Universitats Northwestern i de Chicago estableixen que en els darrers anys, les xarxes socials han pres el relleu de la televisió. Però gràcies a la personalització del contingut en temps real que s’aconsegueix mitjançant els algoritmes de les grans plataformes d’internet, l’efecte polaritzador s’incrementa exponencialment.
De fet, com explicàvem recentment, de totes les variants d’algoritmes socials la pitjor seria la “tipus TikTok”, que premia no el contingut que rep més comentaris o “m’agrada”, sinó aquell davant el qual els usuaris passen més temps encara que sigui de forma passiva. I resulta que aquest contingut és amb diferència el més nociu de tots, ja que és el que recompensa de forma desmesurada els missatges negatius envers els membres que no formen part del grup ideològic de l’usuari.
John Burn-Murdoch, periodista especialitzat en anàlisi de dades, apunta que la politització de les xarxes socials també explica per què són les dones joves (el perfil demogràfic que més temps hi dedica) les que més radicalment s’han posicionat en l’agenda cultural, causant la desviació més gran respecte al votant mitjà. Una desviació escorada cap a l’esquerra woke.
No obstant això, aquestes observacions només expliquen la meitat de la sociologia política occidental actual. L’altra cara de la moneda és la passivitat respecte al poder instal·lat malgrat els seus minsos resultats (moltes vegades rotundament negatius).
Com és possible que els votants espanyols no hagin encara castigat no sols el president socialista Pedro Sánchez, sinó també el cap de l’oposició popular Alberto Núñez Feijóo? En l’àmbit europeu, com és que Ursula von der Leyen va ser reelegida per un segon mandat al capdavant de la Comissió?
Una possible explicació, avançada per exemple per l’economista Marc Vidal, és la creixent xarxa de dependència financera que les institucions de poder occidentals van teixint entorn dels ciutadans: pensions, sanitat pública, però també i cada cop més subvencions i subsidis de tota mena, el cim dels quals seria la renda garantida universal.
De totes les variants d'algoritmes socials la pitjor seria la tipus TikTok, que premia no el contingut que rep més comentaris o m'agrada, sinó aquell davant el qual els usuaris passen més temps encara que sigui de forma passiva Share on X
