Més enllà del pla jurídic, el registre d’objectors planteja qüestions serioses des de l’ètica mèdica, la deontologia professional i l’organització sanitària:
Ètica mèdica i ideals hipocràtics
La professió mèdica es regeix des de fa mil·lennis per principis ètics fonamentals recollits al Jurament Hipocràtic, entre ells el mandat de “primum non nocere” (el primer és no fer mal) i el respecte a la vida humana. Històricament, el jurament original inclou una clàusula explícita: “no subministraré a cap dona un pessari abortiu”, prohibint al metge participar en avortaments. De fet, molts metges objectors fonamenten la seva negativa en la fidelitat a aquest jurament.
Com explica la ginecòloga Carme Sala, “el compromís que vaig jurar el dia de la meva graduació va ser no donar mai un medicament mortal, ni proporcionar abortius a les dones” Per a aquests professionals, practicar o cooperar en un avortament significa causar un dany irreparable a un ésser humà en gestació, una cosa incompatible amb la seva consciència i amb l’ètica sanitària. Per tant, obligar-los directament o indirectament a participar en avortaments atempta contra la seva integritat moral profunda i contra “l’esperit hipocràtic” que orienta la seva vocació.
Un Estat que els coacciona a anar contra aquest imperatiu de “no fer malbé la vida” està minant la base mateixa de l’ètica professional. Aquest conflicte ètic no és menor: pot generar en el metge angoixa moral i dilemes interns insostenibles, afectant fins i tot la salut mental i la qualitat de l’atenció que brinda. El registre, si acaba sent un instrument per pressionar-los a actuar contra la seva consciència (sota amenaça de figurar a la “llista” i potser patir conseqüències), suposa ignorar la dimensió de consciència que és consubstancial a l’exercici mèdic.
Dret i deure deontològic d’objectar
La deontologia mèdica espanyola reconeix expressament la legitimitat de l’objecció de consciència. El Codi de Deontologia Mèdica de l’OMC, a l’art. 34.1, defineix l’objecció com “el dret del metge a ser eximit de complir els deures professionals que entrin en conflicte greu amb les seves conviccions ètiques”. És a dir, per a la mateixa professió, l’objecció de consciència forma part inseparable de la integritat ètica del metge.
El codi permet al professional abstenir-se individualment i responsablement de executar certes actuacions clíniques que xoquen amb les seves conviccions, sempre que es garanteixi l’atenció adequada al pacient (p. ex., derivant a un altre col·lega) per no incórrer en abandonament. A més, el marc deontològic estableix que l’exercici de l’objecció s’ha de manifestar de manera clara i anticipada a través de les vies organitzatives previstes, i alhora la institució té el deure de respectar i protegir el metge objector, evitant “qualsevol forma de coacció, discriminació o menyscapte derivat de la seva decisió”.
Aquest equilibri deontològic –objectar amb responsabilitat i sense detriment el pacient, i protegir l’objector de pressions– podria veure’s amenaçat pel registre: si bé s’insisteix que el professional ha de declarar anticipadament la seva objecció (cosa acceptada deontològicament), el fet de quedar registrat nominalment podria suposar justament aquesta “coacció o menyscabo” que el codi prohibeix.
En lloc de ser un tràmit neutral, el registre es percep com un mecanisme de vigilància sobre les conviccions del metge, cosa que vulnera el respecte a la dignitat i llibertat moral del professional que l’OMC promou. En paraules del president de l’ICOMEM, obligar a inscriure’s “no només atempta contra principis constitucionals, sinó també contra l’ètica mèdica i els codis deontològics que regeixen la nostra professió”.
Independència professional i clima laboral
Els col·legis mèdics han expressat preocupació que aquests llistats puguin ser utilitzats per a fins polítics o ideològics, perjudicant la independència dels facultatius. L’ICOMEM alerta que la mesura “obre la porta a un ús polític i ideològic de la medicina, instrumentalitzant els professionals sanitaris en lloc de protegir la seva independència”.
En efecte, si un govern autonòmic o central recela de l’objecció, podria (encara que la llei ho prohibeixi formalment) marginar els objectors en l’organització sanitària: assignant-los només certes tasques, excloent-los d’unitats on es practiquen avortaments, o fomentant una cultura de desconfiança envers ells. D’altra banda, els companys no objectors podrien sentir una càrrega extra de treball. El mateix legislador tem que “no objectors es vegin relegats en exclusiva a practicar avortaments” i intenta evitar-ho.
Això podria generar tensions als equips si no es gestiona bé. En un entorn on uns metges estan “fitxats” per no fer certs procediments, hi ha risc de fractura de l’esperit de col·laboració i de respecte mutu. Per a la qualitat de l’atenció sanitària, és fonamental que els professionals actuïn per convicció i amb confiança, no per temor o imposició. Un objector que se senti amenaçat per estar a la llista negra potser prefereix autoexiliar-se de la sanitat pública o limitar la seva carrera a evitar conflictes, privant el sistema d’un professional vàlid.
En suma, la moral de la professió i la vocació de molts metges es podria ressentir seriosament si perceben que els seus valors personals són objecte de registre i potencial càstig. Això atemptaria contra la construcció d’un sistema sanitari plural i respectuós amb la consciència dels propis agents.
Risc d’estancament o penalització a la carrera professional
Un aspecte pràctic gens menyspreable és com el registre podria afectar la progressió professional dels objectors a la sanitat pública. Encara que la llei proclama que no hi haurà discriminació laboral, a la pràctica un metge el nom del qual figuri al registre podria veure’s en desavantatge en mèrits o llocs on la realització d’avortaments sigui considerada un valor.
Per exemple, per a caps de servei de Ginecologia o Obstetrícia, és possible que les gerències prefereixin candidats que no tinguin limitacions d’exercici (és a dir, no objectors) per garantir la cobertura total de serveis. Això implica que un objector, pel fet de ser-ho, tindria menys possibilitats de promoció en aquests àmbits, cosa que constitueix un perjudici professional concret derivat de les seves conviccions.
Igualment, en processos de contractació de personal eventual o interí, podria passar (il·legalment, però de facto) que es descarti a candidats objectors si les direccions sanitàries els identifiquen al registre –al cap i a la fi, el registre estarà accessible als “responsables de la gestió dels centres”–. No és desgavellat pensar que, fins i tot amb proteccions legals, “assenyalar els objectors” faciliti que siguin evitats o relegats en certes funcions.
D’aquesta manera, l’exercici d’un dret fonamental (l’objecció) comportaria un “cost” a la carrera del metge, que podria sentir-se castigat per ser coherent amb la seva consciència. Aquesta perspectiva contravé la idea bàsica que els drets fonamentals no han d’implicar detriment per a qui els exerceix.
En definitiva, des del punt de vista professional i ètic, l’obligació de registrar-se com a objector resulta lesiva per a l’ètica mèdica tradicional, per als codis deontològics vigents i per a la salut del clima professional a la sanitat pública. Els metges han de poder conservar la seva integritat moral i la seva independència sense por de llistes ni etiquetes.
Estigmatitzar l’objecció de consciència mitjançant un registre podria soscavar valors essencials de la professió mèdica –com la confiança, l’honestedat i el respecte mutu–, reemplaçant-los per un entorn de vigilància ideològica poc propici per a una medicina humana i de qualitat.
El registre de metges objectors a l’avortament és contrari als drets fonamentals (I)
El Jurament Hipocràtic prohibeix “donar abortius”. Obligar a fer-ho o registrar-ho és una forma de coacció moral. #ÈticaMèdica #ObjeccióDeConsciència #DretsHumans Share on X
Loading ...
