Per sota dels relats oficials aflora la realitat i els seus límits. Sánchez reitera una vegada i una altra que governarà i no es cansa de repetir que tots els pactes seran dins la lletra i l’esperit de la Constitució. Té a favor seu disposar del Tribunal Constitucional més partidista de tota la seva història i, per tant, que validin la llei que pugui donar pas a una amnistia amb aquest nom o amb un altre.
Amb tot, ara ja estan aflorant els límits també d’aquesta voluntat progovernamental del TC, i són corporatius. En el món de la justícia es va generant una forta pressió sobretot per part de jutges, però també fiscals, en contra del que Sánchez intenta fer. I aquest fet coartarà algun dels magistrats que decidirien sobre la constitucionalitat, perquè en definitiva han de continuar vivint en aquest món del dret i la justícia.
També, d’una manera molt més soterrada, emergeix el malestar en els quadres superiors de la policia i sobretot de la Guàrdia Civil perquè l’amnistia posaria en relleu que van actuar d’una manera molt dura sobre una causa justa, i a més no és del tot clar que els agents avui imputats també fossin subjectes de l’oblit legal.
Dues últimes en un acte de la CEOE i a Galícia, Sánchez no ha expressat cap referència a la possible amnistia. I això fa aforar la possibilitat que si ho veu molt costa amunt, provi de guanyar la mà a Puigdemont, renunciï a l’acord i es presenti com gran valedor de la Constitució, que no està disposat a sacrificar-la per assolir un poder personal. En aquest cas ni tan sols aniria a la investidura i faria un altre gran anunci de noves eleccions a les quals acudiria amb la bandera de la rectitud i deixaria descol·locat, o almenys ho intentaria, al PP perquè s’hauria quedat sense el principal argument crític.
Aquesta decisió de Sánchez és cada vegada més versemblant perquè l’acord amb JxCat té un cost polític extraordinari sobretot si no renuncia a la unilateralitat de la declaració d’independència. Pot renunciar-hi, ja ho ha fet, ERC. Però a hores d’ara les enquestes donen a Puigdemont ser la primera força amb diferència en unes eleccions a Catalunya i també en les europees de l’any que ve, relegant ERC a tercera força i els comuns a la cinquena posició. Però acceptarien els votants de JxCat una amnistia sense horitzó per a la independència? Perquè el referèndum pactat és una entelèquia, donat que necessita primer un acord del Congrés amb els vots del PP i, segon, el canvi constitucional que ho faci possible aprovat per referèndum a tota Espanya.
Hi ha altres factors en joc que dificulten l’acord amb Sánchez. Un és el del català a Europa que ja és clar que no s’acordarà en la data inicialment prevista, que va per a llarg i que a més hi ha el precedent desfavorable de l’intent fracassat del 2004. També està en joc l’imprecís mecanisme de verificació que, segons com es concreti, pot significar un impossible d’acceptar pel govern socialista. La condició que el marc de la negociació sigui als tractats internacionals, que és una forma d’assolir la unilateralitat, també és una forta barrera.
És clar que l’altra banda hi ha l’atractiu de les conseqüències de l’amnistia. Quedar nets, poder tornar a anar a les eleccions, fins i tot ocupar la presidència de la Generalitat… Ara un nou fet pressiona en aquest sentit. És la sentència de 4 anys de presó per l’exconseller Buch.
El neguit en el camp socialista és evident com ho manifesta l’expulsió d’un històric tan nostrat com Nicolás Redondo Urbieta, fill de qui va ser el primer secretari general de la UGT, Nicolás Redondo. Felipe González ja ha fet la frase en un acte a Sevilla organitzat per la Cambra de Comerç: “Su padre me convocó una huelga y no se me ocurrió expulsarlo”.
En aquest context de possibles eleccions, per una jugada anticipada de Sánchez o per ruptura amb Puigdemont, fa evident que el primer partit de Catalunya, el PSC, està totalment marginat de la negociació i no pinta res. En ser una força depenent de la central de Madrid no li serveix de res ser la primera opció electoral a Catalunya. Ni tenir un ministre. Fins i tot la sorprenent i escandalosa dimissió de la seva cap de llista, Meritxell Batet, a dos mesos de les eleccions no ha provocat cap mena d’explicació per part del partit que mostra així que hi ha fets que li passen senzillament per sobre. Per aquells electors que es prenguin seriosament el seu vot, tots aquests fets han de provocar-los-hi un fort desencís perquè no voten a una opció vinculada a una dinàmica catalana, sinó a un subaltern de la política espanyola.