Hi ha modes polítiques que travessen l’Atlàntic amb una puntualitat admirable. Primer vam importar les guerres culturals nord-americanes; ara una part de l’esquerra pretén importar-ne la rectificació. Però el nou producte arriba amb una contradicció de fàbrica: vol reconstruir la comunitat sense abandonar la cultura que l’ha desmantellada.
Les eleccions nord-americanes del 3 de novembre han donat als demòcrates el control de les dues cambres del Congrés. Això no significa que els Estats Units hagin abraçat el socialisme. Però, després de l’elecció de Zohran Mamdani a l’alcaldia de Nova York, reforcen un corrent que vol substituir la prioritat de les identitats LGTBIQ+ i les polítiques de gènere per les condicions materials de vida: l’habitatge, els salaris, el cost de la vida i la concentració del patrimoni.
La novetat no consisteix a descobrir la pobresa. Consisteix a reconèixer que l’esquerra havia dedicat una energia política extraordinària a l’avortament, al gènere, a les reivindicacions LGTBIQ+ i a la teoria queer, mentre una part dels treballadors i de les classes mitjanes perdia capacitat per viure del seu treball i formar una família.
Nancy Fraser va descriure l’aliança entre aquesta esquerra cultural i el capitalisme cosmopolita amb una expressió precisa: neoliberalisme progressista. Es podia ser culturalment revolucionari i econòmicament perfectament compatible amb l’ordre establert.
Del laboratori americà a la política espanyola
Espanya i Catalunya han reproduït aquest itinerari, amb les seves particularitats.
El PSOE de Sánchez ha convertit les batalles culturals en un senyal d’identitat: des de la legislació de gènere fins a la proposta de blindar constitucionalment l’avortament. Al mateix temps, proclama una política social que no ha aconseguit impedir que l’habitatge esdevingui inaccessible per a molts joves i famílies.
Podemos, que havia nascut amb el llenguatge de la crisi social i de l’oposició a les elits, va acabar dedicant bona part de la seva singularitat política a les qüestions identitàries.
Els comuns han viscut una evolució comparable a Catalunya. La seva promesa de transformar Barcelona contrasta amb la persistència d’una crisi d’habitatge que l’antiga alcaldessa Ada Colau havia situat al centre del seu projecte.
Ara arriba el moviment invers. El Front Ampli posa l’habitatge al centre de la campanya del 29-N i vol tornar a parlar de salaris, riquesa i barris. No deixa de ser significatiu que aquesta recuperació del llenguatge social coincideixi amb el nou protagonisme que adquireix als Estats Units. El mimetisme torna a funcionar, encara que aquí es presenti com una gran innovació pròpia.
Però el retorn a la qüestió social topa amb un primer obstacle.
L’esquerra de gènere i LGTBIQ+ no és només una sensibilitat electoral. Ha articulat organismes, entitats, subvencions, departaments administratius, programes universitaris i xarxes d’influència. Hi ha conviccions sinceres, però també poder institucional i interessos organitzats.
La nova esquerra no se’n pot desprendre sense arriscar una part dels seus militants, votants i estructures. I, si no se’n desprèn, continuarà allunyant sectors populars que comparteixen les seves preocupacions materials però no la seva antropologia.
Això significa que la nova esquerra necessita electoralment una part de la vella esquerra identitària, que alhora constitueix un obstacle per a la seva renovació. Vol canviar les prioritats sense poder trencar amb aquells que han determinat les prioritats anteriors.
El segon obstacle és que la prosperitat no es produeix únicament redistribuint-la.
Sense productivitat, inversió, habitatges suficients, serveis públics eficaços i una fiscalitat que no castigui permanentment les classes mitjanes, les promeses acaben convertides en despesa i propaganda.
Catalunya n’ofereix una lliçó especialment clara: habitatge escàs i car, Rodalies deteriorades i dificultats d’integració associades a una transformació demogràfica molt ràpida. També hi està en joc la continuïtat del català com a llengua social compartida.
La nova esquerra vol organitzar barris, sindicats d’inquilins, cooperatives i xarxes de suport mutu. En això recupera una intuïció correcta: mobilitzar els convençuts no és el mateix que construir organitzacions duradores.
Però aquí apareix el tercer obstacle. No es pot construir comunitat des de la desvinculació.
Una comunitat no és la suma d’individus que coincideixen ocasionalment en una protesta. Exigeix confiança, reciprocitat, deures, continuïtat i disposició a sacrificar una preferència particular per un bé compartit. Justament allò que debilita la cultura de la desvinculació, quan converteix el desig individual en criteri suprem i qualsevol compromís estable en una limitació sospitosa.
L’antiga esquerra obrera va construir sindicats, cooperatives i mutualitats sobre un substrat moral que, malgrat la seva secularització, conservava elements essencials de l’herència cristiana: el deure, el sacrifici, la fidelitat als compromisos i la solidaritat entesa com una obligació personal. La nova esquerra voldria recuperar-ne els fruits sense recuperar-ne les arrels.
La família, el matrimoni, la maternitat i la paternitat, la filiació i les relacions entre generacions no són qüestions privades alienes a l’economia. Són institucions prèvies a l’Estat, on es formen capital humà, solidaritat i responsabilitat. No es pot pretendre reconstruir la vida comunitària menystenint-ne la infraestructura més elemental.
Aquí rau el problema que ni el retorn a Marx ni una nova política d’ajudes poden resoldre. Quan la raó instrumental només pregunta quins mitjans són més eficaços, però renuncia a preguntar quins fins són bons, desapareix el fonament compartit dels deures. Sense una raó objectiva capaç de reconèixer el bé comú, la solidaritat es redueix a un interès negociable o a una prestació exigible.
La novíssima esquerra pot guanyar eleccions. També pot encertar en reformes concretes. Però Podemos i els comuns ja han demostrat com es pot passar de l’ascens fulgurant al declivi sense deixar una nova majoria social estable.
La paradoxa final és formidable: l’esquerra vol recuperar els vincles que la cultura política de la qual continua sent hereva ha contribuït a desfer. Mentre no resolgui aquesta contradicció, podrà canviar el repartiment de recursos, però no reconstruir la societat.
Perquè una comunitat no neix només de compartir interessos: neix de reconèixer que tenim obligacions els uns envers els altres, una tradició comuna per compartir i unes virtuts per reconèixer i transmetre en el marc d’aquesta tradició.
De Nova York a Barcelona: les modes de l'esquerra travessen l'Atlàntic. Primer les identitats; ara el retorn a la qüestió social. Share on X





