És evident que un punt crucial per a la situació i la perspectiva futura de Catalunya és l’acord en matèria de finançament signat per ERC i el PSC. D’ell dependrà l’estabilitat del govern Illa i també la disponibilitat de recursos econòmics. El pressupost de l’any que ve hauria d’aportar alguna pista, per petita que sigui, en aquest sentit. Si no ho fa, serà un mal signe, perquè cal dir que l’acord està farcit d’interrogants. Recordant com va anar el segon Estatut d’Autonomia, el procediment no dona peu a l’entusiasme.
Referències a l’Estatut d’Autonomia
Recordem-ho: l’Estatut es va dur a terme al marge, per no dir en contra, del PP. Va ser sobretot una iniciativa de Pasqual Maragall pactada amb Zapatero, com un intent de desbordar Convergència, que aleshores ja regia Mas, per la banda d’accentuar l’autonomisme. Una mena de cursa per veure qui dels dos ho era més. El resultat està a la vista: Pujol, segurament el polític de més talla de tot aquest període, mai va donar suport a aquesta opció. Considerava que, com així ha estat, era entrar per un camí conflictiu. Era partidari, com anys abans ho havia estat el líder d’ERC Heribert Barrera, de modificar substancialment l’Estatut vigent, com una via més fàcil de guanyar capacitat d’autogovern.
Interrogants sobre el pacte de finançament
Els interrogants que neixen del pacte comencen ja amb el nom que designa la cosa. Per a ERC, és un concert; per al govern espanyol, un finançament singular, que la portaveu d’aquest mateix govern acaba de comparar estranyament amb els finançaments de províncies com Terol. Tot plegat, impera la confusió. Sánchez considera l’acord molt bo, però no es digna a explicar en què consisteix, com tampoc ho fa la ministra Montero. Diuen que és un procés de federalització, però una fita d’aquesta mena és impossible sense un consens dels dos grans partits, i estem molt lluny d’aquesta situació.
No és tota la qüestió, però una part important és que l’acord significarà més diners que haurà de posar sobre la taula l’Estat, no només per a Catalunya, sinó per a la resta d’autonomies. Aquest aspecte tampoc es pot dir que estigui clar quan l’Estat té problemes de dèficit i Brussel·les exigeix reduir-los.
El paper dels recursos econòmics
En tot cas, hi ha la qüestió de les xifres. Com assenyalava Enric Casanovas en el seu article d’ahir a Converses “Els reptes de Salvador Illa (2): Finançament“, Catalunya aporta fiscalment uns 58.000 milions i en recupera 28.000 milions. Per tant, en queden 30.000 milions, que és el marge superior del guany que es pot obtenir amb el nou sistema. Segons la Generalitat, pel 2021, la despesa de l’Estat a Catalunya és de quasi 15.000 milions, inclosos els 4.370 milions del dèficit en el sistema de pensions. Aquesta aportació deu haver augmentat substancialment tant per les pensions com per la despesa de l’Estat en aquests últims anys.
Perspectives del pacte
Es pot pressuposar que dels 30.000 milions, com a mínim la meitat siguin l’aportació de Catalunya a l’Estat, si els comptes del govern Sánchez no indiquen una xifra més gran. A això, caldria afegir-hi la solidaritat, que no està determinada. El balanç final net que quedi per a Catalunya donarà una idea de la bondat del pacte. Però, atenció, com més gran sigui, més millora reclamaran les altres comunitats autònomes, si s’aconsegueix un acord amb elles.
Incerteses i problemes tècnics
Junt amb les incerteses generades pels autors del pacte, sorgeixen problemes de la seva instrumentalització tècnica i econòmica. Sense barrejar-ho amb la política, si és que es pot, són de gran entitat. Només cal llegir les consideracions d’Andreu Mas-Colell a La Vanguardia del dia 3 per constatar-ho. Per una banda, és una negociació bilateral entre Catalunya i el govern espanyol; per l’altra, afecta el conjunt de les comunitats autònomes. S’acosta molt a la quadratura del cercle, i amb l’antagonisme existent entre el PP i el PSOE, no està clar que prosperi.
L’estratègia de Sánchez
Una estratègia habitual de Sánchez amb els problemes importants és portar la manca d’entesa al nivell més conflictiu possible, evitant així que el govern es mulli adoptant solucions concretes. Ho està fent amb la qüestió de la immigració i pot repetir-ho amb el tema del finançament. Els avantatges són clars: Illa seria president, no hi hauria acord bilateral amb Catalunya pel finançament i la culpa seria del PP. Tot serien beneficis, fins i tot per als populars, que podrien aixecar la bandera del conflicte entre autonomies amb Catalunya.
Montero i el finançament singular
La pretensió de la ministra Montero de fer possible un finançament singular per a tothom, que Mas-Colell sembla defensar, és un viatge molt caòtic. És estrany que un acadèmic amb experiència de govern cregui que això és possible sense crear un gran desordre en l’administració, que toparia amb l’oposició frontal dels cossos de l’Estat. La discussió sobre si és un concert o un finançament singular no té gaire sentit. El que sí que podria ser, en el millor dels casos, és el famós pacte fiscal.
El pacte fiscal
Aquest acord no serà un concert perquè aquestes característiques estan referides només al País Basc i Navarra, que tenen potestat normativa tributària pròpia. Aquest punt marca la diferència. Pot haver-n’hi altres, depenent de com es concreti. .
Per exemple, el concert es basa en la quota (cupo) amb la qual es paguen a l’estat els serveis que presta, però mentre que en l’acord amb ERC aquesta aportació es regula cada any i en el concert es pacta per períodes.
És molt possible que, si es du a terme, acabi amb una agència tributària única en la qual també estigui present l’administració central. Aleshores, estaríem en la proposta del PSC que forma part de l’Estatut.
Loading ...
