Nou ordre mundial

Cap al final de l’Era Americana?

El famós analista geopolític, professor de la Universitat de Harvard i comentarista de la cadena CNN, Fareed Zakaria, nord-americà d’origen hindú, va publicar un llibre el 2008 titulat “El món després dels EUA” (The Post-American World And the Rise of the Rest), en què defensava la tesi que la supremacia dels Estats Units al món havia arribat al seu zenit i començava a declinar.

Segons Zakaria, el món liderat pels Estats Units obria pas a alguna cosa nova, un ordre post-liberal, post-americà i post-occidental, marcat per una gran rivalitat. El llibre tractava sobretot de l’ascens vertiginós, econòmic i geopolític de la Xina, però també de l’Índia, imperis que tornaven (Turquia, Iran, Brasil, Indonèsia) i altres poders regionals.

El president Barack Obama va reconèixer públicament, en un determinat moment, que aquell llibre era el seu llibre de capçalera, cosa que va contribuir en gran mesura a convertir-lo en un best-seller.

A partir de la Segona Guerra Mundial, l’ordre mundial es va caracteritzar pel seu caràcter bipolar, en què només hi havia dues superpotències: els Estats Units i la Unió Soviètica. A partir de 1989 (caiguda del Mur de Berlín) i 1991 (implosió de l’URSS), l’ordre mundial va passar a ser unipolar, amb una sola superpotència, els Estats Units.

L’hegemonia dels Estats Units va ser absoluta entre el 1991 i el 2001, però a partir d’aquesta última data (atac terrorista islàmic en territori nord-americà), fins a l’agost del 2021 (retirada dels exèrcits nord-americà i aliats de l’Afganistan) el declivi relatiu dels Estats Units semblava imparable.

Després arriba la guerra d’Ucraïna, que alguns han qualificat de “regal geopolític” de Rússia als Estats Units per remuntar-ne el declivi relatiu. En tot cas, suposa un canvi de cicle cap a un nou ordre mundial.

El 2 de febrer de 2022, vint-i-dos dies abans de la invasió russa d’Ucraïna, el president de la Xina, Xi Jinping, i el de Rússia, Vladímir Putin, van signar una Declaració conjunta que establia una declaració de principis per a una “nova era” a la que els Estats Units “ja no era el líder del món“, i per la qual els dos països declaraven assegurar una relació “sense límits“. Els dos líders van acusar els Estats Units d’hegemonisme i unilateralisme i es declaraven partidaris d’un nou ordre mundial multipolar. Rússia pretenia recuperar la seva categoria de gran superpotència i la Xina es reafirmava pel camí cap a la supremacia global.

Les tesis de Zakaria són radicalment contestades pel professor de la Universitat de Princeton, Gilford John Ikenberry, considerat “l’acadèmic líder mundial de l’ordre liberal internacional”. Sosté que els Estats Units no només no estan perdent el seu lideratge global, sinó que tenen fortes probabilitats d’augmentar-lo en el futur (Why American Power Endures. The US. Led Order Isn’t in Decline, Foreign Affairs, November/December 2022).

Això és així, segons Ikelberry, perquè la narrativa antiamericana no té en compte circumstàncies històriques profundes que indiquen que els Estats Units poden continuar tenint una presència dominant al món i sent l’organitzador de la política mundial al llarg del segle XXI. Assegura que les fonts profundes del poder i influència americans al món persisteixen. Amb l’ascens del fort iliberalisme de la Xina i Rússia, aquestes capacitats distintives americanes han aparegut més clarament segons els analistes.

Pensa que l’error fonamental comès pels profetes del declivi americà consisteix a veure als Estats Units i el seu ordre liberal un imperi en decadència. Els Estats Units s’han comportat certament en el passat com un imperi, però el seu paper al món va molt més enllà del seu passat imperial. El poder dels Estats Units no es basa només en la força bruta, que també, sinó en idees, institucions i valors que estan profundament imbricats en la mateixa concepció i existència de la modernitat.

L’ordre global construït pels Estats Units des del final de la Segona Guerra Mundial s’entén millor com a sistema mundial que com a imperi. És una formació política multifacètica i expansiva, rica en vicissituds, que crea oportunitats per a pobles situats arreu del planeta.

El sistema mundial liderat pels Estats Units s’ha engegat recentment amb una reacció global contrària a la invasió russa d’Ucraïna.

El conflicte entre els Estats Units i els seus rivals, la Xina i Rússia, consisteix en una competició entre dues alternatives lògiques d’ordre mundial.

Estats Units defensa un ordre internacional, que ha liderat durant tres quarts de segle, caracteritzat per ser obert, multilateral, i ancorat en pactes de seguretat i associacions amb altres democràcies liberals. Xina i Rússia pretenen un ordre internacional que destroni els valors liberals occidentals, caracteritzat per blocs regionals, esferes dinfluència i autocràcia.

Estats Units defensa un ordre internacional que protegeix i promou els interessos de la democràcia liberal. La Xina i Rússia, cadascuna a la seva manera, esperen construir un ordre internacional que protegeix l’autoritarisme de les forces amenaçadores de la modernitat liberal.

Els Estats Units ofereixen la visió d’un sistema global postimperial. Els líders actuals de Rússia i la Xina construeixen, cada cop més, polítiques exteriors basades en la nostàlgia imperial.

Aquesta lluita entre ordres mundials liberal i iliberal és un ressò de les grans rivalitats del segle vint.

Després de la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda, els Estats Units va defensar una agenda de progrés per a l’ordre mundial. El seu èxit es va basar sobre el factor evident del poder americà, sense rival al món econòmic, tecnològic i militar. Els Estats Units es mantindran al centre del sistema mundial en part sobre aquesta superioritat. Però, continuaran prevalent per una altra raó: l’atractiu de les seves idees, institucions i capacitats per construir associacions, aliances i coalicions. És la força indispensable per construir-les. Aquest ha estat sempre, i ho pot continuar sent, el secret del seu poder i la seva influència.

Malgrat tots els cants dedicats al declivi americà, els Estats Units no han declinat realment, sinó que han construït un ordre distintiu en què juga un paper integral. I davant l’amenaça de rivals iliberals, aquest ordre es manté àmpliament en demanda. La raó per la qual els Estats Units no són decadents és perquè molts poders existents tenen interès que els es mantinguin actius i involucrats a mantenir aquest ordre. Fins i tot en el cas d’un declivi real, per exemple, davant la Xina, l’ordre que els Estats Units ha construït continua reforçant la força i el lideratge. El poder pot crear ordre, però l’ordre que Washington presideix també pot reforçar el poder americà.

L’ordre liberal internacionalista dels Estats Units té diferents capes.

A la capa exterior es troben les seves idees i projectes liberals internacionalistes, a través dels quals els Estats Units han proporcionat “una tercera via” entre l’anarquia d’estats competint els uns contra els altres i la jerarquia dels sistemes imperials. És un arranjament que ha proporcionat més beneficis per a molta gent, més que qualsevol altra alternativa.

Una segona capa cap a l’interior mostra que els Estats Units són un imperi antiimperial. És un poder mundial sense precedents. És l’únic dels grans poders nascuts al Nou Món (Amèrica). La resta de grans poders, inclosos la Xina i Rússia, tenen veïns geopolítics poderosos i lluiten per la seva hegemonia territorial. Els Estats Units s’han beneficiat de la seva geografia i de la seva trajectòria única de desenvolupament polític. La seva situació geopolítica i geoestratègica és única i la millor: una gran massa territorial entre dos oceans. Això permet un paper únic com a equilibrador del poder global. Mira de reüll cap a l’extrem esquerre i l’extrem dret de la gran massa euroasiàtica, i se sent inatacable. A més, han tingut oportunitats clau per construir coalicions per establir regles i institucions globals. Com demostra la guerra d’Ucraïna, l’habilitat de promoure coalicions de democràcies continua sent un actiu essencial de la força.

La tercera capa indica que els Estats Units no són només un gran poder, sinó una classe única de societat civil. Són un país d’immigrants. La societat civil americana, enriquida per la base multiracial i multicultural, connecta el país amb el món en xarxes d’influència que no estan a l’abast de la Xina, Rússia i altres poders.

Finalment, hi ha una darrera capa, que ja pertany al nucli dur. És una gran fortalesa: la seva capacitat de fracassar. Com que és propi d’una societat liberal, en pot reconèixer les vulnerabilitats i els errors, i tractar de superar-los. És un clar avantatge davant dels seus rivals iliberals a l’hora d’enfrontar crisis i revessos.

En la lluita actual per un nou ordre mundial, els Estats Units es poden basar en els avantatges anteriors i en la seva llarga trajectòria de construcció d’un ordre liberal. Ofereix al món una visió global d’un sistema obert i basat en regles on la gent pugui treballar lliurement i millorar la seva condició de vida.

L’anàlisi del liberal Ikenberry acaba amb les conclusions següents.

Primera conclusió. Els Estats Units entren en la lluita per l’ordre mundial del segle XXI amb grans avantatges. Encara té les capacitats materials d’èpoques passades. Continua gaudint d’una posició geogràfica única i privilegiada per exercir un paper de gran potència tant a l’Est d’Àsia com a Europa. La seva habilitat per col·laborar amb altres democràcies per fixar regles i institucions globals és encara manifesta en la resposta a la invasió russa d’Ucraïna i continuarà així en qualsevol resposta col·lectiva futura a una agressió xinesa a l’Est d’Àsia.

Segona conclusió. Tot i que la Xina i Rússia pretenen moure el món en la direcció de blocs regionals i esferes d’influència, els Estats Units han ofert una visió de l’ordre mundial basada en un conjunt de principis més que no pas en la competició per qualsevol territori. L’ordre internacional liberal és una manera d’organitzar un món interdependent. És, segons l’historiador noruec Geir Lundestand, un “imperi per invitació”. El seu èxit depèn de la legitimitat i la capacitat d’atractiu, no de la capacitat de forçar obediències.

Tercera conclusió. La confrontació dels Estats Units amb la Xina i Rússia el 2022 és un ressò dels grans esdeveniments produïts el 1919, 1945 i 1989. Com en aquells moments, els Estats Units s’associa amb altres democràcies per resistir els moviments agressius de grans poders iliberals. La guerra dUcraïna és molt més que el futur dUcraïna, és també sobre les regles bàsiques i les normes de les relacions internacionals. I també els Estats Units proporcionen l’oportunitat de repensar i defensar la seva lluita per un ordre mundial obert i multilateral. Cap altre poder està millor situat per construir els necessaris partenariats i liderar el camí per afrontar els problemes més grans del segle XXI.

Conclusió final. Altres poders poden estar ascendint – és el cas innegable de la Xina – però en tot cas el món no es pot permetre la fi de l’Era Americana.

Altres poders poden estar ascendint - és el cas innegable de la Xina - però en tot cas el món no es pot permetre la fi de l'Era Americana Click To Tweet

Creus que la supressió del delicte de sedició resolt el problema de Catalunya?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

 

 

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.