Tots els països prosperen o decauen en funció d’un conjunt de factors: el capital físic, públic, financer, el capital humà, el capital social i la major o menor eficiència, eficàcia i inclusivitat de les seves institucions.
En el cas de Catalunya, l’element constitutiu, el fet diferencial que li ha donat embranzida, li ha permès ser i perviure entre França i l’Espanya castellana, dos estats de passat imperial i que són grans països des de molts punts de vista, és el que tècnicament s’anomena capital social. L’atribut que en una mesura variable tenen les societats.
A diferència dels altres capitals, el social no és apropiable individualment o el té la comunitat o no el té ningú. Però a semblança de tots els altres capitals es pot produir i consumir, fer-ne de nou o destruir-lo. El ja incert “los catalanes de las piedras hacen panes” és una vella, però excel·lent forma de definir-ho.
Els nostres recursos naturals han estat escadussers, com tan bé ho explica Pierre Vilar en una obra paradigmàtica “Catalunya en l’Espanya Moderna“. No hem disposat de grans recursos financers com l’Imperi Espanyol, i les nostres infraestructures i equipaments o són un factor d’estrangulament, i aquesta sí que és una constant històrica, o han estat el fruit de la iniciativa privada, com el gran regadiu de l’Urgell o el primer traçat de ferrocarril de Barcelona a Mataró, ambdós realitzats en el segle XIX, com tantes altres innovacions fruit de l’empenta de la burgesia.
I aquell capital social és el que ha fet possible un excel·lent capital humà, caracteritzat després de les guerres continuades, per una gran vocació per l’eina i la feina, pel treball ben fet, que traduït en termes actuals dona lloc a l’emprenedoria.
L’element bàsic de la societat catalana no ha estat l’individu, sinó la llar en la seva doble i complementària dimensió de casa física i família. “No foren els individus els que s’ajuntaren per constituir la cosa pública i avenir-se amb els prínceps; foren lògicament les llars“. Aquesta és, en general, la font primigènia i diferencial del nostre capital social. “Catalunya era ja llavors un aplec de famílies… Casa i família, mas i terra vet ací el poderós enreixat de la subestructura catalana abans i després del segle XIV, àdhuc fins als nostres mateixos dies“.
I és aquesta infraestructura social la que fa possible la transmissió primària del catalanisme com a experiència viscuda, com a tradició -és a dir, transmissió-. L’URSS es va ensorrar perquè el comunisme com a ideologia no podia tenir transmissió familiar. El catalanisme ha perviscut per la raó oposada. Fins ara.
I la família ens condueix a la nació. Si la Catalunya d’avui estigués menys empeltada del caos argentí i tingués més en consideració el fonament de la Tradició Catalana de Torras i Bages, aniria més bé.
Començant per la comprensió del nostre fet nacional. La nació són evidentment les persones, però ni molt menys només elles. La nació és per mitjà de les seves institucions socials, i no només les d’ara. La nació es configura en les persones del passat, la història, la cultura i llengua i les institucions que ho aplega. Tot això en relació amb el passat significa la condició consuetudinària del dret, la tradició, la comunitat de memòria i, a través d’elles, la consciència històrica, tant personal com col·lectiva. De tot això necessita la nació.
Són, és clar, les persones del present i les seves institucions, que juntament amb tots aquells elements provinents del passat configuren la societat civil i el model propi de societat.
La nació també són les persones del futur, les que han de néixer i les que encara han de ser concebudes i aquesta vinculació s’estableix per mitjà de l’obertura i cura de la vida -la natalitat i educació dels fills- i de la solidaritat intergeneracional. La previsió de pares i avis vers els fills i nets, fins a l’arribada de l’estat del benestar; per mecanismes més complexos i col·lectius avui, que no haurien d’haver servit per desplaçar la solidaritat intergeneracional persona a persona en una mesura tan extrema com la que avui vivim.
La societat civil no pot ser nacional si no reuneix aquells dos atributs esmentats, la comunitat de memòria i la seva conseqüència, la consciència històrica. És tot això i no només la llengua aïllada del seu context, el que configura una cultura pròpia. Ella és el resultat dels estrats d’una història, de la que no es pot prescindir, especialment quan algun dels seus components és estructuralment determinant. És el cas de l’aportació cristiana.
Sense ella no hi ha una cultura catalana: cristianisme entès com a expressió d’una fe religiosa que dona lloc a una concepció cultural, alhora específica i universal. Per tant, i com a comú denominador de la nació, el cristianisme com a cultura.
Aquesta cultura cristiana no necessita, per ser compartida, de la fe, sinó de la tradició, la història i el dret i, per tant, no implica cap alineament confessional. Per aquesta raó el laïcisme de l’exclusió religiosa és tan contrari a la concepció nacional, perquè en el seu afany per suprimir el cristianisme de la vida pública, liquida també la seva manifestació cultural. Vetar els pessebres nadalencs a l’escola, o canviar els noms de carrers perquè porten nom de sants, no és tant una censura religiosa com cultural, perquè aquella pràctica no és només manifestació d’una fe religiosa sinó sobretot fruit d’una tradició que no necessita la fe per a participar-hi.
Notícia de Catalunya (5). Condicions a complir pel catalanisme
Si la Catalunya d’avui estigués menys empeltada del caos argentí i tingués més en consideració el fonament de la Tradició Catalana de Torras i Bages, aniria més bé Share on X
Loading ...
