“Hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental a la qual pertanyem per filiació directa des del temps dels carolingis”. Aquesta frase, amb la qual Vicens Vives obria Notícia de Catalunya, ha estat com una mena de paradigma per a la cultura catalana al llarg de més de mig segle. Si la necessitat de conèixer-nos era ben certa en la dècada dels cinquanta del segle passat, avui torna a ser-ho per sortir-nos –si és que històricament és possible– de la davallada col·lectiva en la qual ens hem ficat. “El que es tracta és que el nostre bé i el nostre mal no tingui secrets i mesurar l’encert o l’errada en la feina feta”.
Ens cal recuperar aquesta saviesa col·lectiva perquè disposar d’autogovern ens hem perdut. Ens hem perdut tant que la mateixa expressió de Vicens Vives, societat occidental, filiació directa de carolingis, irrita la pell d’un bon tou de gent, de polítics, escriptors i gent de notorietat mediàtica -un grup social avui determinant. Però si Catalunya és una comunitat en la història i no un producte de disseny de fa quatre dies, ens cal reflexionar des d’ella, sobre ella i tota ella, per entendre qui som.
Ens cal recuperar qui hem estat, què hem fet, per saber qui som, assumir les nostres forces i avantatges, també els greus defectes i mancances, per dotar-nos d’un nou horitzó de sentit que refaci la nostra energia col·lectiva, més enllà de la simplificació i la politiqueria i ens orienti en el caminar com a poble. Més enllà que un simple agregat d’individus on la màxima preocupació personal és procurar per un mateix, i l’únic símptoma de comunitat és el de procurar-se serveis dels poders públics.
Un poble és en el seu fonament tota una altra cosa. És una comunitat que comparteix una esperança definida. Ens cal saber tornar a lligar la comunitat de memòria amb la comunitat de vida i la comunitat de projecte. Perquè només de la síntesi fecunda entre elles sorgeix un poble reeixit. El fracàs és una comunitat fraccionada, on “els de la memòria” van al seu aire, “els de la vida” viuen al dia, i “els del projecte” es fraccionen en múltiples elucubracions, sense gaires relacions positives entre ells, més enllà de la dialèctica del refús mutu.
El primer enemic a batre no és extern. Són les nostres febleses i defectes. La renúncia d’alguns d’aquells, que en el passat s’alçaren com fites del camí. L’individualisme desmesurat, de la desvinculació i la seva conseqüència col·lectiva, el neocorporativisme, la reactivitat del “no”, que aplega mentre dura el problema, però que s’esmicola sense deixar rastre de capital social, la partitocràcia que ens ofega, l’hiperconsumisme del consol en una societat cada dia més desigual, i sobretot, per sobre de tot, el gran dogal del políticament correcte, que silencia, castiga, represalia, tot allò que no s’adiu amb ell. La cultura woke que cancel·la idees i compatriotes, el feminisme de la guerra de gèneres, que transforma en enemics la meitat de la població, l’exalçament de les identitats sexuals, que fragmenta la nació i els grups socials en tribus, a partir de la curiosa raó d’amb qui prefereix allitar-se. Ens hem perdut i sense rectificar ens perdrem com a poble. Anem en camí, fora que una profunda renaixença del que som torni a guanyar la batalla.
Nova notícia de Catalunya (1): La capacitat de refer-nos
Loading ...
