Entrem en un nou escenari, tant per a Catalunya com per al conjunt d’Espanya, marcat un cop més per la incertesa, el deteriorament de les institucions de l’Estat, la polarització i la manca d’un projecte comú. De fet, i salvant millors opinions, podem dir que des de l’entrada a la Unió Europea, l’assumpció de l’euro a tot estirar, la nostra societat no té un projecte important compartit.
Alhora és perceptible una fallada de la capacitat de la societat civil per fer sentir la seva veu. I cada cop més estem en mans dels interessos de la partitocràcia, en la que de moment, el bloc del sanchisme constitueix la seva màxima expressió, i dels grups de pressió, econòmics i ideològics sense contrapesos suficients. I tot això en un marc Europeu crític i ple d’incerteses i desencerts, com Víctor Pou ha narrat tan bé al digital de Converses. Tot això és una evidència.
Però, voldria insistir sobre una realitat social que ho empitjora tot: vivim també una altra situació ben dolenta, un canvi profund de conseqüències extraordinàries.
Em refereixo a la dualitat creixent entre un individu cada vegada més individualista, hedonista i abocat a la satisfacció dels seus desitjos com a única forma d’entendre la vida, i una dimensió col·lectiva representada pels poders col·lectivistes, sovint exercits pel govern de torn, cada vegada més intrusius i totalitzadors.
Aquestes dues tendències han crescut simultàniament en una estranya dialèctica. D’una banda, hi ha el culte a l’excepció, a la diferència, i a legislar sobre ella. Es fan lleis des de la contemplació de l’excepcionalitat per aplicar a la generalitat, i el resultat com és lògic és demolidor per a la societat. De l’altra, uns governs intrusius que fan lleis i campanyes que dicten la vida en el si de les nostres llars.
Una de les conseqüències més penoses és l’estat de les persones.
Una metgessa em comentava: “mai els metges havíem vist tal nivell de desesperança, irritabilitat, pensaments de suïcidi, idees, algunes malauradament consumades. Trenca el cor quan adolescents et diuen que no val la pena viure, es volen morir, no troben cap sentit a la vida”.
Tot això no baixa del cel. Ho forgem nosaltres permetent que ens governin com ho fan, assumint com a normal una cultura dominant perniciosa i supersubvencionada, que consagra com un dret pagat l’avortament, maltracta la natalitat i la maternitat, una cultura woke i un feminisme de lluita de sexes, una cultura que assumeix que la llei s’aplica de manera diferent en funció del subjecte i que concedeix privilegis legals i econòmics en funció de la preferència sexual. Que viu i vol educar als nostres fills i nets en estranys raonaments, pels quals resulta que no hi ha homes ni dones i que és intrínsecament pervers ser heterosexual, home, marit i pare.
L’efecte d’aquesta creixent dualitat ha estat la lenta, però persistent, erosió de les entitats intermèdies, la família, les comunitats, les afiliacions religioses, els clubs i ara, fins i tot, la nació mateixa, ja que l’individu veu aquestes entitats com una restricció de la seva llibertat. Mentre que el col·lectiu, col·lectivista o cosmopolita, per contra, veu aquestes comunitats intermèdies com a visions impures de la mateixa col·lectivitat, que competeixen amb la seva pròpia identitat totalitzadora.
Però, resulta que aquestes entitats intermèdies, com la família, les associacions i organitzacions civils, les comunitats religioses i altres estructures socials, són fonamentals per al progrés de la societat, fins i tot per a la seva eficiència, eficàcia, prosperitat i benestar. Sovint s’emfatitza la importància de la subsidiarietat, però al mateix temps es maltracten les seves realitats, que en casos com els de la família i la religió són prèvies al mateix estat, i no diguem ja al mateix règim.
Si tenim aquesta concepció, aviat ens adonem que la visió més elevada de la identitat i la participació no és el govern (tot i que és necessari), no és un col·lectiu totalitzador, sinó la participació en aquelles realitats intermèdies. Aquelles comunitats de memòria, vida i projecte.
Ser ciutadà no és ser membre d’una col·lectivitat abstracta. És ser un pare, un amic, un veí. És la celebració i el record dels nostres vincles, les nostres històries i tradicions, les nostres festes i costums. És gràcies a ells que podem ancorar-nos en el món i en la vida. Però, malgrat la seva importància decisiva per al nostre bé i el de tots, avui les comunitats intermèdies estan sent malmeses, si no destruïdes, en una cursa suïcida en la qual conflueixen l’individualisme hedonista de la realització per a la satisfacció del desig i les visions totalitzadores des de la cultura i cada vegada més -com ara- des del mateix estat.
També davant aquesta realitat adversa cal donar resposta, perquè ja sabeu que com va assenyalar Burke: “Perquè el mal triomfi, només n’hi ha prou que els homes bons no facin res”, és a dir, quan les persones fugen de la seva responsabilitat i compromís social.
Ser ciutadà no és ser membre d'una col·lectivitat abstracta. És ser un pare, un amic, un veí. És la celebració i el record dels nostres vincles, les nostres històries i tradicions, les nostres festes i costums Share on X
Loading ...
1 comentari. Leave new
Muy buen artículo. Cuando habláis de lo que conocéis, que no es siempre, da gusto. Gracias.