El rap és un gènere musical peculiar. Un híbrid, que sorgeix del “recitat rítmic de les lletres, que no es canten”. Podríem dir que barreja poesia (de major o menor qualitat), ritmes i un fons musical com a acompanyament. ( “El rap”)
Apareix als Estats Units cap a la meitat de segle XX, associat a minories racials afroamericanes, encara que poc a poc s’estén per tot el món, sense distinció de races o cultures.
Normalment les seves lletres tenen un component social de denúncia. De fet, va sorgir en zones marginals com a expressió de rebel·lia, amb lletres agressives, una mena de crit contra la injustícia i la desigualtat. Contra el racisme i qualsevol classe de discriminació.
Cal ser generós per tant a l’interpretar les seves lletres dins de l’àmbit artístic, i entendre que estem en l’àmbit de la metàfora. Una cosa així com una sèrie de ficció realista, que pretén reflectir la realitat, però no per això deixa de ser ficció.
En aquest context, podem fer un esforç per entendre frases com les que ha escrit Pau Rivadulla, conegut artísticament com Pablo Hasél, en què, per exemple, amenaçava l’alcalde de Lleida:
“…malnacido, te mereces un disparo, te apuñalaré, te arrancaré la piel a tiras”
O a l’exlehendakari basc:
“ merece que explote el coche de Patxi López”
Als polítics d’un i altre bàndol:
“no me da pena tu tiro en la nuca, socialista, (…), no me da pena tu tiro en la nuca, socialisto”
Hem d’acceptar que ell, o altres artistes del seu estil, vilipendien a les dones, (o als menors, o als col·lectius d’una raça o religió determinada):
“…vete a comer pollas, zorra hija de la gran puta” (amb perdó).
Anem a confiar que tenim una societat prou madura i tolerant com per suportar aquest tipus de versos en un estil musical com el rap que sembla que ho aguanta tot. Anem a promoure les reformes penals necessàries per despenalitzar, o al menys suprimir la presó davant aquestes conductes. He escrit diverses vegades al respecte en aquest mateix bloc.
Però quan el 2007 un famós cantant, el nom del qual no vull recordar, va muntar un embolic considerable en un avió perquè sembla ser que ell i els seus amics havien begut massa, es va enfrontar a la tripulació i va obligar al comandant a tornar a l’aeroport d’origen on va ser detingut per la Guàrdia Civil per l’altercat, a ningú se li va acudir inundar els carrers de manifestacions de protesta. Com aquestes que hem vist aquests dies a molts llocs d’Espanya, especialment a Catalunya, en què s’han infiltrat grups de vàndals que han destrossat comissaries, comerços, semàfors, senyals i contenidors.
Ser artista no et dóna immunitat per delinquir, per agredir, per evadir impostos (fem una llista?), Per saltar-se la llei, en definitiva.
Pablo Hasél no mereix la presó per les seves lletres (potser més aviat mereixeria l’oblit o si més no la indiferència). Però sí per agredir periodistes, a testimonis en un judici, o per no abonar les multes que li van imposar precisament perquè no ingressés a la presó. O per qualsevol altre delicte pel qual seríem castigats la resta dels mortals.
Convertir-lo en un màrtir de la llibertat d’expressió és el més ridícul que ens ha passat en els últims anys a Espanya. Pablo Hasél, com el rap, no és més que una coartada, no una excusa per justificar l’injustificable: la violència desmadrada d’aquests últims dies.
Com diria (cantant, no rapejant) el gran Raimon, “no, diguem no, nosaltres no som d’eixe món”.
Ser artista no et dóna immunitat per delinquir, per agredir, per evadir impostos (fem una llista?), Per saltar-se la llei, en definitiva Share on X
Loading ...
