La invasió russa d’Ucraïna el 2022 havia de despertar les consciències del Vell Continent sobre la importància i urgència de definir una veritable política europea de defensa. Però no passà res.
La segona elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units a finals de 2024 havia de ser un altre “moment de la veritat” perquè els 27 estats membre treballessin per a unificar i millorar les seves forces militars.
Però un cop més, es va per mal camí. Els països europeus segueixen sense una visió coherent del que ha de ser una política europea de defensa.
Plans industrials però no militars
La Comissió Europea anuncià al març un pla de rearmament per un valor 800.000 milions d’euros, però aquest se centra únicament en les capacitats industrials, sense tocar la qüestió veritablement clau, que és l’organització de les forces armades dels 27 estats membre.
Sent la defensa la prerrogativa més essencial que defineix un estat, molts països europeus veuen tradicionalment amb reticència qualsevol actuació de les institucions europees en l’àmbit militar.
Si bé existeix un Estat Major de la Unió Europea, en realitat es tracta d’un minúscul departament emplaçat sota l’Alt Representant (Kaja Kallas actualment) que gestiona les missions d’entrenament militar conjuntes de la UE. L’altra entitat existent avui en dia, el Comitè Militar de la Unió Europea, representa els caps d’estat major dels 27, amb un paper essencialment consultiu.
En realitat, la disparitat de formes organitzatives, d’equipament i de condicions de manteniment i entrenament de les diferents forces armades europees (sense parlar del problema de la llengua), impossibiliten que Europa pugui treure el màxim rendiment de la seva despesa militar.
Desacords polítics
Però és que inclús avançar sobre el capítol industrial és un veritable via crucis, com ja anticipen des de fa anys els retards de programes d’armament multinacionals com el FCAS.
Recentment, Alemanya s’ha tret del barret una proposta perquè els 150.000 milions d’euros del pla que la UE ha de facilitar en forma de préstecs per a finançar les inversions en defensa es puguin estendre al Regne Unit i Canadà. Dos països que a pesar de la presidència de Trump estan fortament condicionats per la seva proximitat amb Washington.
Com era d’esperar, França, que sempre s’ha imaginat com el líder de la UE en les qüestions de defensa, s’indignà davant la proposta, advertint que “causaria retards” en el programa SAFE (“Security Action For Europe” – trobar acrònims ocurrents és una de les tasques que ocupen als genis burocràtics de Brussel·les).
Alemanya intenta esborrar els efectes del Brexit i inventar una nova aliança transatlàntica amputada del seu membre clau, sens dubte per intentar reduir el pes de França, que compta especialment amb indústria militar. Una desena de països, entre els quals Suècia i els Països Baixos, es mostrà a favor de la mesura germànica.
Programa SAFE (Security Action For Europe - trobar acrònims ocurrents és una de les tasques que ocupen als genis burocràtics de Brussel·les) Share on X
Loading ...
