La inversió social a Catalunya, que abasta la sanitat, l’educació i els serveis socials, mostra un retard preocupant en les seves prioritats. Segons l’estudi de l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials d’Espanya, realitzat per Gonzalo Caballero, Álvaro Revilla, José Manuel Ramírez i Ana María Aranda, la situació de Catalunya en aquest àmbit és alarmant. L’anàlisi, que inclou més de 100 taules i gràfics, revela que Catalunya ha quedat endarrerida en termes de despesa social durant més d’una dècada.
Entre el 2009 i el 2022, l’increment de la despesa social a Catalunya va ser de només el 4,68%, col·locant-se a l’últim lloc. Per posar-ho en perspectiva, Castella-la Manxa, penúltima a la llista, gairebé va duplicar aquest creixement amb un 8,39%, i les Balears van liderar amb un augment del 48%. Aquesta manca d’inversió ha frenat millores significatives en sanitat, educació i serveis socials, cosa que implica més d’una dècada perduda en l’avenç d’aquestes àrees clau.
El comportament negatiu no només s’observa a l’evolució a llarg termini. El 2022, la despesa autonòmica en polítiques socials, mesurada com a percentatge del pressupost total, va ser de només el 48,63% a Catalunya, la més baixa d’Espanya. La mitjana nacional va ser del 58,78%, amb Castella i Lleó al capdavant, destinant més del 67% del seu pressupost a polítiques socials, i Andalusia al 65,79%. Madrid, amb el 42,31%, i el País Basc, amb el 49,71%, van superar Catalunya.
En termes d’euros per habitant, Catalunya torna a quedar en els darrers llocs. Amb 2.781 € per persona, ocupa la penúltima posició, superant només Madrid, amb 2.399 €. Tots dos se situen molt per sota de la mitjana nacional de 2.939 €. Aquesta escassetat de despesa s’ha vist agreujada per una disminució real en la inversió social per habitant els darrers anys: mentre que la mitjana espanyola ha crescut en 404 €, Catalunya ha reduït la seva inversió en 6,38 € per persona des del 2009.
El que resulta particularment cridaner és que, tot i ser una de les comunitats autònomes més endeutades, amb un deute superior al 30% del seu PIB, Catalunya no ha prioritzat les àrees essencials de la despesa social. Altres regions amb problemes de finançament similars, com València, han aconseguit millors resultats, incrementant la despesa per habitant en 855 €, davant dels 167,8 € de Madrid.
Aquesta situació requereix urgentment un debat públic i parlamentari sobre les raons darrere aquesta baixa inversió en sectors tan crítics. No n’hi ha prou amb argumentar que Catalunya té un mal finançament autonòmic, ja que altres comunitats amb problemes similars han demostrat ser més eficients en aquest aspecte. A més, l’endeutament altíssim suggereix que, encara que s’ha gastat molt més del que s’ha ingressat, no s’ha destinat a allò que és veritablement prioritari: la sanitat, l’educació i els serveis socials.
Catalunya necessita una revisió profunda de les prioritats pressupostàries. Cal replantejar el seu enfocament des d’un pressupost base zero, avaluant cada partida des de zero per identificar i corregir les distorsions que han desviat els recursos de les necessitats bàsiques dels ciutadans. Si aquesta tendència no es reverteix, la qualitat de vida a Catalunya continuarà deteriorant-se, especialment als sectors més vulnerables de la societat.
PARTICIPA A LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA. INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ
Loading ...
