Aquest va ser el nom que va escollir Puigdemont per situar la rellevància del seu plantejament. El compromís històric va ser una línia política teoritzada i aplicada pel secretari general del partit comunista italià als anys 70, Enrico Berlinguer, per acordar la col·laboració amb la democràcia cristiana italiana, que era el gran partit de govern d’Itàlia des de la liquidació del feixisme. Va tenir efecte al llarg d’una dècada. Per tant, Puigdemont s’apunta a un fet de rellevància singular, no només en la vida política italiana, sinó en l’europea i la global perquè eren temps de guerra fredan i ni l’URSS ni els EUA veien amb bons ulls aquella col·laboració.
La Sexta, la televisió privada progovernamental, preguntava en el programa de Ferreras als seus tertulians si es considerava que s’estava més a prop o més lluny de la investidura de Sánchez. La resposta, pràcticament unànime amb matisos, era que sí. La realitat, si es té en compte el que ha dit Puigdemont en un ben construït discurs de 25 minuts de durada, és que la investidura és molt i molt difícil pel que cal resoldre i per les conseqüències.
Va recordar que tot el plantejava ho feia sense cap mena d’afany de revenja i va aprofitar per censurar al PP i al PSOE que s’haguessin posat d’acord per barrar el pas a l’alcaldia de Barcelona al guanyador de JxCat. També va assenyalar, posant en relleu les febleses de la política espanyola, la manca d’acord dels dos grans partits que impedeix la renovació i funcionament del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Va insistir en aquest punt fent veure que si ara acudien a ell era perquè els dos grans partits espanyols eren incapaços d’acordar res.
Va assenyalar la gran distància que separa la posició de JxCat, la seva, del govern en funcions, remarcant que el que no s’ha fet en 6 anys difícilment es pot fer en una setmana. I per assolir-ho va apel·lar al compromís històric, a un fet nou que no s’ha produït mai des de la derrota de 1714. D’aquesta manera venia a invalidar els estatuts d’autonomia assolits amb la Constitució de 1978. Constatant que no hi havia les condicions per negociar, va afirmar que aquestes s’havien de crear. Per tant, la negociació per a la investidura no ha començat i en tot cas el que hi ha és la negociació per l’establiment de les condicions que facin possible la negociació.
Va passar comptes dels greuges, començant per la sentència del Tribunal Constitucional i la tramitació al Congrés dels diputats de l’Estatut d’Autonomia del 2010, per les negatives a una consulta, pel pacte fiscal, el referèndum, la insuficiència de les inversions, l’incompliment de les inversions pressupostades, el decret que va facilitar el canvi de seu d’empreses radicades a Catalunya, l’aplicació de l’article 155, en una llarga enumeració de greuges que cal reparar.
Va insistir que Catalunya és una vella nació d’Europa que, per tant, és subjecte de drets. Que no existeix camí alternatiu a la independència vist com ha anat la història. També la més recent. I que en tot cas, si hi és, li correspon al govern espanyol demostrar-ho amb fets. Un govern que no ha reaccionat davant les manifestacions que han acollit milions de persones, els més de 2 milions de votants del referèndum.
Va deixar clar que estan tan preparats per negociar com per anar a unes noves eleccions. Però, que aquesta negociació té unes exigències prèvies:
- Una llei d’amnistia de les Corts.
- Reconèixer amb totes les seves conseqüències, que són diverses, la legitimitat democràtica de l’independentisme.
- Abandonar la via judicial per a tot el que fa referència a actuacions sobre la independència.
- La creació d’un mecanisme de verificació, no va entrar en detallar, necessari perquè no existeix confiança en la paraula del govern.
- El 19 de setembre s’ha d’aprovar per part de la UE el català com a llengua oficial.
- Els únics límits de la negociació són els definits als tractats internacionals de drets humans, per tant, la Constitució no és un límit.
Després de complir aquestes condicions prèvies, va afegir, pot iniciar-se la negociació de la qual ara no detallava els continguts, però deixava entendre que la seva finalitat era assolir un referèndum pactat, amb el benentès que en cap cas renunciava a una acció unilateral.
Va ramblar el clau de la seva posició afirmant que “no hem aguantat totes aquests anys d’exili i repressió per salvar una legislatura, sinó per aconseguir el que vam proposar-nos”.
També va fer una al·lusió als ciutadans de Catalunya que miren amb desconfiança tot aquest procés, si bé no queda clar si es refereix als independentistes frustrats o als que refusen la independència. I va dir que caldria tenir-los en compte si es produeix finalment la negociació.
Loading ...
