Apuntaré amb concisió dues qüestions vitals i de gran dimensió, que resumeixen força bé el fracàs actual d’Espanya. Una és la demografia. L’altra, la productivitat. Dos fets afavorits per la cultura dominant i les polítiques públiques desenvolupades.
La taxa de fecunditat (1,19) està per sota de la d’Europa (1,53), que és millor però que tampoc no arriba a la xifra de reemplaçament de 2,1 fills per dona (de 15-45 anys), però almenys en ells, hi ha un esforç creixent per aconseguir-ho mitjançant polítiques d’ajuda a la família. És el cas de Suècia, França o, més recentment, Hongria i Itàlia, com a més destacats. No és el cas espanyol. No només estem pitjor, també vivim aliens al problema.
Espanya només dedica l’1,3% del PIB a les ajudes a la família i a la infància. Mentre que la mitjana europea és del 2,2%. Això significa que Espanya inverteix un 40% menys que la mitjana europea en política familiar. De cada 18 euros que Espanya dedica a despeses socials, només 1 euro es dedica a la família.
En comparació amb altres països d’Europa, Espanya es troba a la cua en ajuts a la maternitat i la criança. Per exemple, França és el país de la Unió que més PIB dedica a despeses socials, al voltant del 4%, seguit de Dinamarca i Finlàndia. El resultat són ajuts que superen els 900 euros per fill i que el 92% de les places de les escoles bressol siguin gratuïtes. Altres països com Suècia, Itàlia o Alemanya també ofereixen prestacions més generoses i flexibles que les espanyoles. Itàlia més recentment, amb el govern Meloni, ha desenvolupat un ampli ventall de mesures, entre les quals destaquen:
- Un ajut universal d’entre 50 i 180 euros per fill al mes, en funció de la renda, fins que el fill faci 21 anys o més si està estudiant o té discapacitat.
- Una reforma dels permisos de paternitat per afavorir la feina femenina i la conciliació familiar.
- L’eliminació d’impostos a les famílies amb almenys dos fill .
Aquestes mesures s’emmarquen dins de l’anomenat Family Act , un projecte de llei integral que cerca rellançar la natalitat i millorar la qualitat de vida de les famílies italianes.
El problema de la insuficiència de naixements s’ha agreujat a Espanya des del 2015, quan el balanç vegetatiu, la diferència entre naixements i defuncions, va començar a ser negatiu, i assolirà segons l’INE un saldo negatiu de més de 122.000 persones el 2022.
És la immigració la resposta?
Tal com es planteja a Espanya, la immigració lluny de formar part de la solució agreuja el problema any rere any. Una immigració massiva en un marc de dèficit vegetatiu important i en una societat d’envelliment galopant és, per més que la paraula desagradi a alguns, un procés imperfecte de substitució. I això té conseqüències molt negatives. I és imperfecte, i aquesta qüestió és molt rellevant, perquè aquesta substitució és fictícia en termes de productivitat.
Un nouvingut té una productivitat un 19% inferior a la d’un autòcton, atès que la seva inversió en capital humà ha estat menor, i quan no és així, atès que un immigrant té un capital social tendent a zero, la seva possibilitat d’optar a treballs més productius es veu molt limitada malgrat la seva qualificació. L’única excepció són els immigrants europeus, però el nombre és reduït comparat amb la resta.
Segons FEDEA (aquí) i (aquí), la persistència d’un nivell tan baix de fecunditat en una població cada cop més longeva suposa un repte per a la sostenibilitat de l’estat del benestar i, en particular, per al sistema de pensions i l’organització social de provisió de cures. A més, la baixa fecunditat implica que moltes persones i parelles no poden complir els seus desitjos reproductius, cosa que afecta al seu benestar personal i familiar. L’avançada edat de la dona en la gestació del primer fill i la tardança en l’emancipació dels joves són factors determinants que ens remeten a múltiples causes: la precarietat laboral, la manca de suport institucional a la criança.
Però també és evident que hi ha un factor cultural potent. El corrent que sosté que no s’han de portar fills a un món en crisi. També, el marc de referència d’un determinat feminisme, que veu en la maternitat una supeditació a l’home, seria una causa poderosa del desaferrament cap a la possibilitat de ser mare. Una altra seria la conversió de l’avortament com un «dret» que liquida tota transcendència en engendrar i del fill engendrat.
La baixa fecunditat també té efectes sobre l’economia, com ara la reducció del mercat laboral, l’augment de la dependència i la pressió sobre el sistema de pensions.
La baixa natalitat implica una menor demanda interna, una menor innovació i competitivitat. A més, afecta la distribució de la renda i la riquesa entre generacions, ja que les famílies amb fills han d’assumir uns costos que no es veuen compensats per les polítiques públiques. La menor natalitat entre el màxim decil de renda tendeix a afavorir la concentració del capital i augmentar-ne la desigualtat.
La relació entre baixa natalitat, immigració i productivitat és complexa i depèn de diversos factors, com ara el nivell d’educació, la integració laboral i social i les polítiques públiques dels països receptors. La immigració pot estimular el creixement econòmic i la productivitat a les economies avançades, en augmentar l’oferta i la diversitat de la mà d’obra, el capital humà i la innovació, en la mesura que l’estructura productiva del país ho afavoreixi i la immigració tingui alts nivells de preparació. En aquest supòsit, allò que s’esdevé en sentit negatiu és una descapitalització humana dels països d’emigració.
Tot i això, també pot generar pressions sobre els salaris, l’ocupació i els serveis públics, especialment si els immigrants tenen dificultats per adaptar-se al mercat laboral i a la societat de destinació, i també si el seu efecte al país receptor és afavorir el creixement dels sectors de baixa productivitat i intensius en mà d’obra. L’exemple paradigmàtic és l’hostaleria i el turisme.
D’altra banda, la baixa natalitat pot tenir efectes negatius sobre la productivitat en reduir la mida i la qualitat de la població activa, i augmentar la càrrega fiscal i la despesa pública en pensions i salut. Això no obstant, també pot tenir efectes positius en incentivar l’estalvi, la inversió i la millora de les condicions laborals de les dones.
Però, en quins casos és un factor favorable o, per contra, contraproduent, com ha funcionat a Espanya? Serà en el proper article.
Article publicat a La Vanguardia Digital
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.