Amb la boca ben tapada i les ulleres entelades
–com tan sovint vivim, limitadament, la fe:
sense gosar-la dir, ni alentir per contemplar-la–
ens atansem avui, vacil·lants, al teu alè.
Altres Nadals et vèiem tan a tocar, tan nítid!:
Nen entre nosaltres, a la Cova, ben prop nostre,
emoció tan pura, al nostre abast, al nostre arbitri.
Avui sentim misteris més profunds en el teu rostre.
Misteris insondables, com entre el solstici i Tu,
entre la llum del món i el sentit obscur que hi brilla,
entre les vides que han marxat i que ara són en Tu
i els records que en conservem i llanguiran de mica en mica.
Vulnerables i perplexos, amb la boca ben tapada,
tenim més desig que mai de paraules amb sentit,
més necessitat de nitidesa desvelada
–vine, torna, apropa’t, fes-te nostre altra vegada!–,
d’horitzons i de futur, de plenitud i d’esperit.
