Irene Montero ha convocat l’enèsim comitè de crisi per violència de gènere, donat que fins al 31 d’agost han estat mortes per violència de gènere 40 dones espanyoles, 10 més que en el mateix període de l’any anterior.
Però, quin és el significat real d’aquestes xifres i quines són les seves conseqüències?
L’argument que cal actuar fins a eradicar aquest tipus d’homicidi és senzillament una fal·làcia, perquè no hi ha cap mena de delicte greu que sigui igual a zero. Una altra cosa és que es pugui lamentar la mort de cada persona, però això no dona peu a polítiques que mouen a l’engany.
La qüestió és si la xifra de dones mortes per la parella a Espanya és anormalment alta i si la tendència és anar a més o a menys.
Dit això, és evident que l’acomiadament de Montero com a ministra és realment penós perquè després del fracàs de la llei del “només sí és sí”, que la ministra continua defensant com una llei sense cap error i culpabilitzant els jutges, ara resulta que aquest estiu ha sigut particularment cruent. És un fet sabut que durant les vacances, també passa en el mes de desembre, es produeixen més feminicidis de parella, però és també evident que en relació amb l’any passat han crescut més. Si la sèrie que s’observa integra més anys es veurà que la xifra de l’agost tampoc és extraordinària.
També cal afegir que Espanya és un dels països del món que enregistra menys delictes d’aquesta mena. Si ens atenim a la taxa d’homicidis per cada 100.000 habitants, Àfrica ocupa el primer lloc en nombre de dones assassinades (3,1), seguida d’Amèrica (1,6), Oceania (1,3), Àsia (0,9) i Europa (0,7). Però és que a Espanya la prevalença és de només 0,1 dones mortes per 100.000 habitants. La font d’aquestes xifres és de Nacions Unides.
Un segon fet és que no és exacte que no s’hagi reduït el nombre de víctimes des que hi ha dades i això es remunta als inicis d’aquest segle. Fins al 2003, els feminicidis de parella se situaven entorn dels 76 l’any, amb lleugeres fluctuacions. Aquestes magnituds van decaure a partir del 2011, situant-se per sobre de les 60 víctimes, una tendència que va durar fins al 2019. Des d’aquella data està situada entorn de les 50-55 dones mortes. Per tant, sí que hi ha una reducció.
El tercer element és que les polítiques actuals presenten greus inconvenients perquè situen tot el focus sota un principi: els homes maten a les dones pel fet de ser dones. És una forma de culpabilitzar tots els homes i victimitzar totes les dones, i no és cert.
Amb xifres de 0,1 víctimes per cada 100.000 habitants, és evident que no ens trobem davant un delicte social, sinó d’una patologia individual, 50-60 homes l’any que matin a la parella comparat amb qualsevol altre delicte no té una característica de fenomen social, com no la tenen els homicidis en general a Espanya perquè també són comparativament reduïts.
El que sí que assoleixen categories socials són els delictes, per exemple, derivats de la droga, o les agressions sexuals i específicament les agressions sexuals a menors. I si es tracta de patologies, cal afegir que aleshores els tractaments i les accions haurien de ser molt més específiques i molt més fines, en lloc de generar l’allau de desenes i desenes de milers de denúncies cada any, que només fan que ocupar sobre aquest embolic administratiu els casos greus. Per exemple, sabem que hi ha una elevada correlació entre el feminicidi i la ruptura abans que es produeixi, però que ja ha estat anunciada, durant o després.
Aquest fet explica el perquè la prevalença d’aquest delicte és molt més elevada en les parelles de fet que en els matrimonis, perquè les ruptures són molt més freqüentes i també serveix per explicar la dada que el 33% de les dones mortes són immigrades, una proporció molt superior al del seu pes a la població. La raó no és el seu origen, sinó la seva circumstància social de desarrelament familiar, en molts casos, i de formació de noves relacions a Espanya que comparteixen la condició de les parelles de fet i de la cohabitació.
Malgrat que l’anunci o realització de la ruptura és una causa de risc, Espanya és un dels països d’Europa que menys recursos dedica, per no dir-ne cap, a les instàncies de conciliació. Aquell tipus de serveis socials que permet acudir, en cas de conflicte amb la parella, bé per intentar-lo superar o bé per aconseguir que es produeixi sense que degeneri en un espai de violència. En lloc de gastar tants diners en mesures penals repressives, seria bo, com es fa en la majoria de polítiques contra el delicte, dedicar algun recurs més a la prevenció i concretament a aquest capítol, abordar el conflicte quan es produeix. Aquest i la detecció de patologies individuals que fan que l’home degeneri en un ésser cegament violent, fins i tot en contra seva, perquè recordem que la gran majoria d’homicides després se suïciden o almenys ho intenten. Però és clar, admetre que hi ha condicions socials molt concretes, com la ruptura, i patologies individuals que poden ser abordades significa liquidar el gran argument i bandera del feminisme actual: que els homes maten a les dones pel fet de ser dones.
Loading ...
