Una de les conseqüències de la societat desvinculada que caracteritza Occident en el segle XXI és la fragmentació de la població dels antics estats nació en illots ideològics i culturals. És l’arxipèlag del qual també parla el gran sociòleg contemporani francès Jérôme Fourquet.
La “arxipelagitazió” es tradueix per exemple en la divisió parlamentària arreu d’Europa i l’aparició d’un nombre creixent de partits amb un pes relatiu similar que fa que la presa de decisions -no ja diguem el consens necessari per arribar a pactes d’estat- sigui cada cop més difícil.
Aquesta tendència a la fragmentació és profundament preocupant perquè està desdibuixant la religió i la pàtria com els dos grans sentiments que actuaven de cola social als nostres països.
La divisió de la societat en grups aïllats que persegueixen fins exclusius (per exemple: ecologistes, vegans, LGBTQ+, islamistes, feministes de diversos tipus, comunitats nacionals d’emigrants, però també llibertaris, catòlics progressistes o conservadors, grans capitalistes, etc.) es manifesta igualment en una divisió cada cop més profunda a l’hora d’informar-se.
Des de les posicions més properes al poder vigent, es martelleja sense parar que el gran enemic de la nostra democràcia és la desinformació.
Quelcom que desmenteix John Burn-Murdoch, periodista estadístic del Financial Times que ja hem citat anteriorment en aquest diari i que mereix atenció per la qualitat i gosadia de les seves recerques.
Burn-Murdoch afirma en un article recent que centrant-se en les “falsedats objectives” s’ha perdut de vista que el problema essencial per a la democràcia “no és tant que la gent cregui en fal·làcies, cosa que s’ha produït sempre. És que ja no creguin les mateixes coses que els altres, siguin falses o no“.
Això es tradueix en el fet que, segons el posicionament ideològic d’una persona, les informacions que trobarà a les “seves” notícies no tindran res a veure amb les d’una persona que pensi diferent. No es tracta que un mateix fet sigui presentat de forma diferent, sinó que la notícia que es presenta en portada en un mitjà no aparegui ni tan sols en una columna interior d’un altre.
I no es tracta que els votants de Trump, Le Pen o Farage siguin uns gamarussos que s’ho empassen tot. Treballs acadèmics nord-americans han demostrat que els conservadors tendeixen a considerar falsos titulars relatius al canvi climàtic, sí. Però és que els progressistes s’inclinen de la mateixa manera a pensar que són falses les notícies sobre els beneficis de l’energia nuclear.
És més, segons Burn-Murdoch la recerca apunta que els graduats universitaris no són millors jutges de la veritat que els que només tenen títols d’educació secundària.
Així doncs, la fragmentació és un fenomen que no entén de classe social.
Així ho demostra el fet, especialment preocupant, que s’estigui estenent a l’escala de xarxes socials senceres: X (ex-Twitter) s’està convertint a marxes forçades en una comunitat “de dretes”, mentre que la progressia ha muntat una xarxa paral·lela, Bluesky. Sense comptar amb Truth Social, el mitjà que Donald Trump establí després de la seva expulsió de Twitter. Només cal veure les portades (aquí i aquí) que ofereixen aquestes dues últimes per a adonar-se que hi ha un immens problema de segregació.
I és que l‘ésser humà cerca constantment l’eficiència, i no li agrada passar temps contrastant informacions, sobretot si aquestes provenen d’una font que no li genera repulsió (i si és el cas, serà amb pràctica totalitat descartada sense més ni més). Si a aquest tret de la naturalesa humana li afegim la multiplicació de fonts d’informació de l’era digital, el resultat és un reforçament mediàtic extrem dels illots dels quals parlàvem a l’inici.
No es tracta que un mateix fet sigui presentat de forma diferent, sinó que la notícia que es presenta en portada en un mitjà no aparegui ni tan sols en una columna interior d'un altre Share on X
