Sóc un dels votants d’algun dels Diputats electes que el Congrés i el Senat ha suspès de funcions tot just després d’haver-los proclamat com a representants meus i de tots. He seguit tot l’enrenou que han portat a aquesta decisió i intento entendre les veritats, normalment parcials, que hi ha darrera de tots els arguments. A hores d’ara qui més qui menys ja té com a mínim un primer curs en dret penal, processal, administratiu, constitucional i parlamentari.
Em sap molt greu. M’he sentit interpel·lat. Com si m’haguessin suspès a mi, francament. Ho han fet amb una interpretació rigorista d’una llei que, amb tota seguretat, no va estar mai pensada per a situacions com les que afecten a aquells que s’han pogut presentar a unes eleccions i que, un cop guanyades, els companys, els representats de tota la societat, també dels seus votants, els diuen que ells no. Es una situació que m’ha deixat profundament desconcertat.
Els legalistes tindran part de raó en dir que els que es van presentar podien conèixer l’existència dels famós article de la LECRIM que, interpretat, sempre interpretat, els podria afectar. Tota la força de l’article està en que aplica en situacions de violència, rebel·lió, terrorisme o similars. Ja sé que els processats pel procés (!) estan formalment acusats de rebel·lió. Després de seguir el judici, per altra banda, també és bastant evident que la impressió d’inexistència de les circumstàncies previstes en el famós articlet. Ves per on que la simple presumpció acusatòria no provada i mesures cautelars exagerades constitueixen la justificació de la suspensió de diputats i senadors. No puc evitar la sensació de que entre tots estem agafant “el rábano por las hojas”, afició inveterada dels peninsulars segons diuen que deia sovint Ortega i Gasset.
No és l’existència de certes lleis el que més m’enfurisma, sinó la seva interpretació i l’efecte de la mateixa en la convivència entre tots plegats. Penso que desgraciadament s’ha perdut una excel·lent ocasió. Sobretot quan la contribució a la convivència és més important que mai. A qui li toca ara donar passos en aquest sentit? Alguns del meus i nostres representants fa més d’un any i mig que estan empresonats, per si de cas. Els acusen i jutgen per delictes de penes equivalents a assassinats. Ara els acaben d’inhabilitar com a representants meus i nostres, també per si de cas. Tot esperant pel que sembla que la sentència elevi a definitives les situacions reals que ara per ara són, només formalment, condicionals.
Tot plegat em sap greu i em fa mal, perquè augmenta la meva desafecció a la feina dels meus i nostres representants. I al funcionament de les estructures de l’estat que fins ara hem acceptat o hem estat capaços de construir, l’administració de justícia en un lloc destacat.
Ens queda la convicció que, al contrari del que passa en el món acadèmic, en democràcia els suspensos de veritat s’atorguen des de baix cap dalt, “bottom up” en llenguatge chic.
