Mesures econòmiques de la UE per afrontar la crisi de la Covid-19: situació a finals de març

Veiem en Posts anteriors que la crisi del coronavirus havia deslluït, i molt, les celebracions dels primers cent dies de la nova Comissió Europea, presidida per l’alemanya Úrsula von der Leyen,  que s’havien complert a finals de febrer.

També veiem que les primeres mesures econòmiques importants de la UE contra la  crisi sanitària –que s’albirava de grans repercussions  econòmiques, així com  socials i polítiques-  s’havien començat a prendre a primers de març amb l’activació de diverses de les seves armes, principalment  : a) mobilització contundent del Banc Central Europeu (BCE), i b)  relaxament de les regles sobre deute i dèficits dels Estats membres de la UE, flexibilització de les normes sobre ajuts públics i dotacions pressupostàries comunitàries per lluitar contra la pandèmia, per part de la Comissió Europea.

Comentem a continuació els esdeveniments més assenyalats produïts a continuació, fins a finals de març.

El 19 de març el BCE confirmava el llançament d’un programa d’emergència per combatre la pandèmia (PEPP, Programa de Compra d’Emergència Pandèmica) mitjançant l’adquisició d’actius públics i privats amb un abast de 750.000 milions d’euros, que estarà en vigor fins a finals del 2020. Aquest nou programa, que corregia una primera intervenció poc afortunada de la Presidenta del BCE, la francesa Christian Legarde, en relació amb la pandèmia, molt mal rebuda  per les borses  (va afirmar que no era paper del banc el nivell de la prima de risc dels Estats),  s’adoptava per  “contrarestar els greus riscos per al mecanisme de transmissió de la seva política monetària i per a les perspectives de l’eurozona plantejats pel brot i la propagació creixent del coronavirus, Covid-19“. El BCE també permetia utilitzar els 120.000 milions d’euros de reserves amb la intenció de facilitar préstecs  per import d’1,8 bilions, avalats pels diferents Estats, amb l’objectiu que famílies i empreses no veiessin tancada l’aixeta del crèdit  per temor a la morositat.

El 21 de Març la Comissió Europea  confirmava que donava llum verda als Estats membres de la UE perquè gastessin el que fos necessari per afrontar la crisi del coronavirus, i amb aquest motiu aixecava tots els límits que fixa el Pacte d’Estabilitat i Creixement. Partint del concepte que aquesta crisi és temporal i que cal utilitzar de manera immediata tota l’artilleria a disposició per minimitzar els seus efectes, la UE aprovava per primera vegada la denominada “clàusula d’escapament general“, prevista per escenaris greus de crisis generalitzades que afectin tota la zona euro.

Per la seva banda, el primer ministre italià, Giussepe Conte, demanava la utilització del fons de rescat de la UE, tot declarant : “cal obrir totes les línies de crèdit del MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat) a tots els països membres per ajudar-los a lluitar contra les conseqüències de la Covid-19”.També reclamava l’emissió d’eurobons.

El 26 de març es va reunir el Consell Europeu, la màxima autoritat política de la UE, formada per Caps d’Estat i de govern dels Estats membres , per tractar sobre les mesures econòmiques a prendre contra el coronavirus. La reunió va ser agitada.  Els reunits estaven clarament dividits en dos blocs. D’una banda, hi havia un conjunt de països, amb Espanya i Itàlia al capdavant, que van arribar a la cimera exigint mesures anticrisi ràpides i contundents, explicitant fins i tot la petició de mutualitzar (compartir) el deute (eurobons). D’altra banda, els frugals del nord, amb Alemanya i els Països Baixos al capdavant, que consideraven que qualsevol esment a eurobons o fórmules similars era anatema i les rebutjaven totes. Després de llargues i tenses discussions es va passar la pilota a l‘Eurogrup ( Ministres d’Economia ), al que varen donar dues setmanes de temps per tornar davant del Consell Europeu amb noves propostes. També es va encarregar als presidents del Consell i de la Comissió que preparessin un pla de recuperació per a l’economia europea i un calendari precís. Les grans decisions quedaven pendents fins a l’abril.

El mes de març va acabar amb una crida  llençada pel prestigiós i unànimement respectat  expresident de la Comissió Europea, el francès Jacques Delors. Una crida vertaderament dramàtica a favor de la solidaritat entre els 27 davant l’actual crisi de la Covid-19, a la que es podia llegir el següent :  “ El clima que sembla que regna entre els caps d’Estat i de govern i la falta de solidaritat europea fan córrer un risc mortal a la UE “. Era una declaració feta pública per l’institut d’estudis que porta el seu nom, amb base a París. En opinió de Jacques Delors, “ el microbi ha tornat “,  en al·lusió a les divisions i l’estratègia del campi qui pugui que  la UE  havia conegut a la UE entre els anys 1973 i 1985, fins que ell va arribar a la presidència de la Comissió i va rellançar el projecte d’integració europeu amb la proposta de crear un mercat interior únic a l’horitzó 1992.  Delors va presidir exitosament la Comissió Europea durant deu anys ( 1985-1995 ) .

Les paraules de Jaques Delors van ser recollides per l’ex-primer ministre  italià ,  Enrico Letta, actualment també basat a París al capdavant d’una institució acadèmica, en declarar el següent:  “si Delors, s’ha decidit a parlar, és perquè  la situació és insostenible“.

Més infromació ESPECIAL CORONAVIRUS