Cada cop em fascinen més els aspectes relacionats amb la determinació dels salaris, una qüestió que en els meus anys d’estudi de l’economia no havia profunditzat quasi gens. Des d’un punt de vista agregat ens ensenyaven que els salaris eren la contrapartida de la utilització del factor de producció anomenat «Treball», com el tipus d’interès ho era de l’altre factor típic el «Capital». I des de la perspectiva del que anomenàvem microeconomia, la de l’anàlisi del comportament dels diferents agents de l’economia, ho despatxàvem de pressa com un preu més, subjecte a les lleis del mercat.
Crec que no descobreixo res si dic que el salari, des de l’individual fins a qualsevol nivell d’agregació, és la principal magnitud econòmica. Ho és perquè és el principal component de la Renda Nacional o PIB, perquè és la principal base impositiva sobre la qual s’articula el nostre sistema fiscal, i perquè és l’indicador principal per a qualificar la productivitat global d’un país i poder-la comparar amb d’altres. Per sobre de tot, però, és la manera més comuna per a cada individu d’obtenir els ingressos regulars com a contrapartida per la seva participació en l’activitat col·lectiva, i aquí rau la seva particular naturalesa.
El treball és com una mercaderia, sí, però no només. El treball és també el principal factor per a treure valor de les coses, per a crear-lo. Les persones venem la nostra capacitat creativa, o simplement la regalem. La remuneració del treball té un component essencial que és assegurar un nivell de subsistència suficient perquè la persona treballadora no desaparegui. Però té també l’altre aspecte de reconeixement per qualitat de la feina, per l’esforç en fer-la, per la responsabilitat i dificultat en exercir-la. I el treball en si mateix té una remuneració no monetària en forma de satisfacció interna o reconeixement social.
Quina ha de ser la relació entre un salari mínim, el que hauria de reflectir la remuneració relacionada amb el nivell de subsistència i les que creen més o menys valor a la societat? Com es compara un determinat valor del treball amb un altre? Aquest és el gran problema al qual intenta respondre una determinada estructura salarial, la remuneració assignada a cada tipus de feina i la relació entre elles. Si els salaris són el component més important de la renda individual i les diferències en la renda el principal indicador de la desigualtat d’una societat, l’estructura salarial no deixa de reflectir també aquesta realitat.
Són molts els exemples de distorsions en les estructures retributives. Per una mateixa feina, retribucions diferents si ets home o dona, si treballes al sector privat o públic, si ets temporal o fixo, o qualsevol altra circumstància. Per un salari semblant, feines de dificultat i responsabilitat ben diferent. Pregunteu-ho, si no, al personal sanitari de tots els nivells, en relació amb els reforços contractats per atendre la pandèmia, on s’han produït desajustos salarials importants. O la mateixa discussió de com s’ha de determinar i repartir la gratificació que l’Administració vol fer arribar als treballadors del sector sanitari.
O bé ens podem fixar en el cas, molt més dramàtic, dels treballadors temporers en la recollida de la fruita a les zones del Segrià i del Baix Cinca, on per uns raquítics 5 o 6 euros l’hora se submergeixen com agents i pacients en un entorn de rebrots de presència de virus i de cadenes de contagis que només afegeix més marginalitat a una situació ja deplorable. Aquestes persones sí que viuen en pròpia pell el dilema de salut o economia, amagant-se si poden de les proves PCR.
Quan el salari és considerat només com el preu de la mercaderia-treball estem, com a col·lectiu, més a prop de la injustícia que de la generositat.
Quan el salari és considerat només com el preu de la mercaderia-treball estem, com a col·lectiu, més a prop de la injustícia que de la generositat. Share on X
Loading ...
