El passat 9 de gener, els 27 estats membre de la Unió Europea donaren llum verda per a signar l’acord de lliure comerç amb Mercosur, un bloc comercial integrat per Brasil, Argentina, Uruguai, Paraguai i Bolívia.
El pacte comercial encara ha de superar diverses etapes abans que entri en vigor, entre les quals una votació clau al Parlament Europeu. En cas de confirmar-se, es tractaria de l’acord de lliure comerç més important mai signat per la UE, i que generaria una zona d’aranzels reduïts en tots els sectors econòmics per a un mercat de més de 700 milions de persones.
Alemanya ha impulsat de forma decidida la iniciativa. No és estrany, ja que es preveu que un dels principals beneficiats de la part europea sigui el sector de l’automòbil. Després de fondre’s davant la competència xinesa i nord-americana, i d’admetre desenes de milers d’acomiadaments a les seves fàbriques, Alemanya necessitava desesperadament trobar nous mercats pels seus productes, i Mercosur ha aparegut com una taula de salvació.
Espanya també s’ha posicionat a favor de l’acord. La seva condició de segon productor europeu d’automòbils per darrere d’Alemanya hi ha contribuït. Madrid ha vist a més una gran oportunitat d’actuar com a pont entre els dos blocs, tant culturalment com econòmicament.
La Itàlia de Giorgia Meloni ha aconseguit concessions pels productors agrícoles europeus, fet que l’ha acabat posicionant a favor del text final.
L’oposició al tractat de lliure comerç ha estat liderada pels agricultors d’arreu del Vell Continent, que consideren injust atorgar facilitats a l’entrada de productes agropecuaris que no estan sotmesos al mateix marc regulador que els europeus.
De fet, França, el principal productor agrícola europeu, s’ha acabat oposant frontalment a l’acord. Tot i que inicialment el president francès Emmanuel Macron s’hi mostrà favorable, l’acorralament polític al qual actualment fa front l’han obligat a canviar radicalment de postura.
A més de França, Polònia, Irlanda, Àustria i Hongria també votaren en contra de la signatura del tractat, i Bèlgica s’hi abstingué. A pesar d’aquestes veus dissonants, el text fou aprovat per majoria qualificada.
El problema no és el tractat de lliure comerç com a tal, sinó l’absurditat que resulta d’imposar restriccions complexíssimes de gestionar als agricultors europeus i obrir alhora les portes a productes que no estan sotmesos a les mateixes condicions de qualitat i medi ambient.
Pitjor encara, la Política Agrícola Comuna (PAC) de la UE, inicialment fomentada per Charles de Gaulle com a compensació pels productors francesos, té un cost exorbitant en els pressupostos plurianuals de la Unió. L’adopció del tractat amb Mercosur ve acompanyada d’encara més provisions i excepcions per intentar calmar els agricultors europeus, incloent-hi les negociades expressament pel govern de Meloni.
Per acabar, la tensió subjacent entre els objectius climàtics de la UE, tan importants per a la presidenta de la Comissió Ursula von der Leyen, i el cost d’importar milers de tones d’aliments que no compleixen les regles mediambientals de la UE des de l’hemisferi sud, tampoc encaixa gens bé.
El problema no és el tractat de lliure comerç com a tal, sinó l'absurditat que resulta d'imposar restriccions complexíssimes de gestionar als agricultors europeus Share on X
