Les polítiques de cancel·lació i d’exclusió de l’Ajuntament de Barcelona no tenen límit, ni respecten els fets històrics. Ara la nova víctima ha estat el més destacat dirigent d’ERC després de la Guerra Civil, Heribert Barrera. Líder indiscutible d’aquesta formació durant l’oposició al franquisme i en la transició en la que arribà a ser el primer president del Parlament de Catalunya on regí la institució amb criteri i ponderació. Aquest catedràtic de física de la Universitat de Barcelona, va mantenir al llarg de la seva vida una trajectòria irreprotxable d’honestedat, senzillesa i servei. Malgrat que ERC va ser dels últims partits en ser legalitzats durant la transició, posterior fins i tot al Partit Comunista, va mantenir la seva formació en el marc crític de la constitucionalitat. Va fer possible el primer govern en minoria de Jordi Pujol amb el seu suport parlamentari sense participar en el govern, coincidint d’aquesta manera en la mateixa posició del grup de centristes de Catalunya-UCD que liderava un altre històric de la resistència i transició a Catalunya, el demòcrata cristià Anton Cañellas. Ells dos van donar estabilitat al primer govern de Jordi Pujol que va fer possible la recuperació i prestigi de les institucions catalanes, que sobretot va beneficiar electoralment a Pujol.
Manel Valls, un polític català sobrevingut, va ser qui va presentar la iniciativa per retirar-li la medalla acusant-lo de “xenòfob”. No deixa de ser una paradoxa que sigui aquesta persona qui encapçali la iniciativa quan durant el seu mandat com a Ministre de l’Interior a França es va veure reiteradament desqualificat per les seves actituds contra els gitanos que van arribar a ser qualificades de “racistes”. Però, evidentment la iniciativa de Valls no hauria prosperat, només té dos regidors, ell i Eva Parera, sense comptar amb els vots de la tercera força, el PSC de Jaume Collboni, que va justificar la seva actitud argumentant que en l’actualitat el seu partit no hauria votat a favor d’atorgar-li la medalla. Amb aquesta afirmació el cap de files del PSC constata que amb la seva actual política ha adjurat de la trajectòria històrica del seu partit. El PSC actual trenca així amb una llarga trajectòria que ha tingut com a màxim exponents a Barcelona la majoria dels seus alcaldes: Maragall, Clos i Hereu. I és en aquest sentit una censura implícita en les seves actituds polítiques. També s’aparta del bloc de la transició i s’apunta a la línia de Comuns i Podemos de qüestionar-la. L’argument que els socialistes no donarien suport en l’actualitat a la concessió de la medalla no equival en significació a la seva retirada, perquè el primer cas s’expressaria una disconformitat amb la concessió del guardó, mentre que el segon equival a una desqualificació en tota regla d’una de les persones més emblemàtiques del catalanisme polític.
Naturalment, aquesta política de la cancel·lació aplicada a Barrrera va comptar amb el vot entusiasta dels Comuns que abans ja han retirat noms d’il·lustres barcelonins dels carrers de la ciutat, el de Secretari Coloma i l’Almirall Aixada, per citar només els últims casos, per substituir-los per persones que pertanyen al petit món ideològic d’Ada Colau. Des d’aquest punt de vista Barcelona és cada vegada més una ciutat més excloent on els uns perquè són monàrquics, els altres perquè en la seva època l’esclavitud era normal, uns tercers perquè no els hi agraden i uns quarts perquè passaven per allí, són exclosos de la referència històrica de la ciutat. Colau construeix un món petit on només tenen lloc els seus ídols.
I Cs i el PP van demostrar una vegada més perquè són tan absolutament marginals en la política catalana i barcelonina. Primer van criticar la iniciativa de Valls precisament per aquests criteris d’exclusió de les persones, i després van acabar votant a favor de la proposta, impulsats pel seu instint de disparar a tot allò que els hi sembli excessivament catalanista.
Aquest capítol segurament portarà cua. S’espera alguna reacció dels actuals presidents i expresidente del Parlament, entre els que figura Ernest Benach, d’ERC, a més dels dos d’UDC, Núria de Gispert i Miquel Coll i Alentorn a més de Carme Forcadell. També ha enrarit les relacions amb el govern de la Generalitat. En tot cas el fet més decisiu seria el de les relacions entre socialistes i republicans. Però no sembla que aquest cop tan greu en la història recent d’ERC alteri el tipus de política que impulsa Rufián a Madrid d’entesa amb el govern d’esquerres.
Loading ...
