El creixement de la classe mitjana des dels anys 60 ha estat un dels grans èxits de l’economia i de la política espanyola i és el que ha permès assentar sense trasbalsos un sistema democràtic.
Però aquest creixement no només s’ha aturat en aquest segle, sinó que aquest grup social s’ha reduït. La recessió econòmica va significar una alteració molt substancial perquè va generar un augment de la desigualtat i una major polarització dels ingressos. Moltes persones de classe mitjana van experimentar la reducció dels seus ingressos o la pèrdua del lloc de treball.
Des de l’any 2000, que va ser el moment en què aquest grup era més nombrós, la classe mitjana ha perdut entre 8 i 10 punts percentuals (pp). Ha passat de significar el 66% a situar-se per sota del 58% i segons altres càlculs el 55%. Cal considerar que aquesta xifra agrupa tant la franja alta com baixa d’aquest grup social. D’altra banda, l’estament de menys ingressos ha crescut en 7 pp i ja representa quasi 1/3 del total de la població.
Aquest procés de degradació comporta un malestar social important, perquè si és dolent tenir pocs ingressos, encara és pitjor reduir el nivell de renda que es tenia. La crisi del 2008 ha significat un cop tan important com ho dona la idea que la meitat de la població ha vist retallada la seva renda. I aquí tenim una de les claus que hi ha en el rerefons d’aquestes eleccions: El descontentament amb una dinàmica que genera un empobriment més gran o més petit de moltes llars. Estem parlant d’aquelles que tenen uns ingressos que se situen entre el 75% i 200% dels ingressos de la mitjana del país.
La característica espanyola en aquest moment, comparada en el context europeu, és el d’un augment de la desigualtat. Hi ha més distància entre els més rics i la gent de menys ingressos, i la una reducció de la classe mitjana. De fet, estem més a prop de l’estructura extrema dels EUA que no de la que és pròpia dels països centreeuropeus. Però és que fins i tot en relació amb l’OCDE la nostra classe mitjana és més petita perquè en el conjunt arriba al 61% i això significa com a mínim entre 6 i 7 punts més que la dimensió espanyola.
Alhora es produeix un altre fenomen que és de l’envelliment de la població autòctona i aquest procés ja de per si comporta una caiguda de la renda.
Les persones quan es jubilen, i encara més a partir dels 75 anys, constitueixen el grup de població amb menys ingressos. Fins i tot menys que l’altre grup que també ocupa una posició inferior, que és el dels menors de 30 anys. Tenim, per tant, la combinació de dues dinàmiques. La de l’evolució econòmica que ha fet pagar els costos de la crisi a part de la classe mitjana i a la de menors ingressos, i el que és fruit de l’envelliment.
El govern espanyol en mantenir les pensions indexades a la inflació juga una poderosa carta electoral perquè envia el missatge que ell protegeix aquestes rendes que són contemplades globalment com les més febles, i aquest és un punt a favor que el PP i altres opositors no han valorat en el plantejament de la seva campanya.
Però al mateix temps Sánchez pateix una sagnia de vot relacionada amb aquells segments de la classe mitjana que han perdut ingressos. Si a aquest fet se li afegeix que l’habitatge, l’educació i la salut s’enduen més de la meitat dels pressupostos familiars, i aquests són serveis prestats per l’estat, i a més la inflació, que és l’altre gran component de la despesa, devora una part molt més substancial de la renda, que ho feia abans de la covid, tindrem un escenari marcat per la frustració, el disgust i una sensació de vulnerabilitat económico financera que està molt lligada també a l’augment dels nivells d’endeutament.
En contra de la tendència habitual en aquest grup social, 1 de cada 3 famílies consumeix més del que gasta i el nivell de sobreendeutament, que expressa una relació entre endeutament i ingressos superior a 3, afecta el 15% de les famílies i supera clarament la situació de les economies del nostre entorn.
Tot això genera una mala maror que tindrà traducció econòmica. Caldrà veure en el pes de la balança l’efecte pensions al cantó de l’efecte malestar econòmic de la classe mitjana, però sens dubte a hores d’ara el govern juga en camp contrari i quan algun dels seus elogiadors diu que s’han de reconèixer les bones polítiques que ha fet, Sánchez ignora quin és el territori social que a hores d’ara caracteritza al país.
Loading ...
