Remarco d’entrada on situo el focus. No en el suat debat sobre monarquia o república, sinó en les atribucions que té el cap de l’estat a Espanya amb independència de si és un rei o un president de república.
Com a exemple, voldria que fixéssim l’atenció en el veí portuguès. Aquests dies el president de l’estat, Marcelo Rebelo de Sousa, en ús de les seves atribucions ha vetat el decret del govern per privatitzar l’aerolínia portuguesa TAP. Ho ha fet perquè reclama més transparència en l’operació i una més gran concreció. Una intervenció d’aquesta mena, que no fa altra cosa que garantir el bon funcionament de l’estat, seria insòlita a Espanya, on el cap de la instància estatal és el gran mut. Però aquest fet desacostumat a Espanya forma part del joc democràtic dels contrapesos que garanteixen un millor funcionament, perquè aquestes atribucions i fins i tot altres de superiors les tenen els caps d’estat del nostre entorn europeu. Fins i tot en el cas d’Itàlia, el cap de l’estat té la prerrogativa de convocar eleccions i dissoldre governs, i gràcies a aquest fet s’han superat moltes de les freqüents crisis que afecten aquell país.
No és la primera vegada que el president de Portugal intervé. Ho ha fet en temes més polèmics encara, vetant, per exemple, en més d’una ocasió la llei sobre l’eutanàsia.
Estem, en definitiva, davant de sistemes que permeten reequilibris i contrapesos que a Espanya no existeixen.
El resultat ha estat la conversió del sistema polític espanyol on el president del govern s’ha convertit en un quasi president d’estat d’un règim presidencial, perquè la major part del poder polític es concentra en la seva figura.
Els ministres són de fet simples secretaris seus i a causa del sistema electoral de llistes tancades i bloquejades s’ha desenvolupat una partitocràcia radical que concentra el poder en el vèrtex de cada partit, i que fa que el president del govern sigui al mateix temps l’amo dels diputats del partit de la majoria al Congrés, amb el resultat que ningú és capaç d’aixecar ni tan sols una cella perquè sap que si ho fa no tornarà a repetir com a diputat, perquè el seu lloc no depèn dels electors sinó de la posició que ocupa a la llista que defineix el mateix partit.
Però és que, a més, per mitjà de la presidència del Congrés, el cap del govern controla el funcionament de la Mesa, que és qui determina les prioritats legislatives i l’acceptació de quins temes s’han de tractar i quins no. I com el Congrés, al seu torn ,decideix en una sèrie d’organismes entre el TC i el Poder Judicial i altres instàncies importants, el president del govern estén els seus tentacles de govern a totes aquestes instàncies que, en últim terme, depèn del seu criteri en la part de membres que han estat elegits pel poder governamental. Ara mateix la majoria del TC menja alpiste de la seva mà.
Tot això significa un deteriorament brutal de la democràcia espanyola. És un corc que va devorant per dins la fusta fins que un dia de forma aparentment insospitada el moble s’enderroca entre núvols de pols. En realitat, faria ja temps que per dins tota l’estructura havia desaparegut per la voraç tasca del corc.
Si el cap de l’estat a Espanya tingués poder moderador podria equilibrar o atenuar aquelles prepotències del cap del govern. Però això no passa perquè no té aquestes facultats, donat que la Constitució en el seu moment i responent a les necessitades de la transició, va acceptar la monarquia, però no va voler donar-li la més petita funció d’autoritat estatal. Pesaven i molt els dissortats antecedents, per exemple Alfons XII, entre altres raons.
En aquest moment, la monarquia espanyola té un problema: quasi tota la seva energia es dissipa en ser simpàtica per ser acceptable per a la societat espanyola. És necessari que no fereixi a ningú i que tot el món l’assumeixi. Es tracta simplement que la seva finalitat s’ha convertit en la de no molestar ningú per així poder-se reproduir al llarg del temps.
Però aquesta finalitat no és adient per al sistema polític, encara que ho pugui ser per a la mateixa institució monàrquica. En aquest moment, la monarquia espanyola no té altra funció que reproduir-se a si mateixa. Ho mostra amb tota la seva brutalitat el fet d’haver exclòs el rei emèrit, Joan Carles I, i per extensió a la reina Sofia, de la jura de la Constitució per part de la seva neta en el Congrés dels diputats. El rei emèrit és el rei emèrit i ha de ser considerat com a tal, i a més té a favor seu la ingent tasca que va fer precisament possible aquesta Constitució.
Ara, per conveniències immediates del poder, s’esborra de cop tota aquesta trajectòria i en fer-ho s’esborra també el sentit de la monarquia com una realitat que transcendeix a la conjuntura política de cada moment, que és precisament el que li atorga la seva força històrica. El que és convenient amb la mirada de vol gallinaci, és contrari per a la seva finalitat a llarg termini.
Aquesta forma de procedir que no intervé en el bon funcionament de la democràcia espanyola perquè no té en el cap de l’estat el mínim contrapès ni garantia d’equilibri constitucional, afecta greument el seu futur perquè del deteriorament de les institucions no se n’escaparà la mateixa instància monàrquica. Aquesta és una evidència que els monàrquics de cor haurien d’assumir per realisme i que tots plegats hauríem de mirar de posar-hi remei perquè si no el corc que està devorant les instàncies de la democràcia espanyola no farà excepció amb la institució monàrquica.
Loading ...
