El Procés ha tingut una gran virtut. Ha il·lusionat molta gent i ha motivat manifestacions massives l’11 de setembre des del 2012, i ha assegurat el vot de la tercera part del cens electoral, que amb facilitat, en funció de la participació, arriba al 45% o més dels vots emesos.
Té molta força, però no la necessària per assegurar la independència. Pot generar un gran conflicte, però no té suficient per configurar un estat nou i dotar-lo d’estabilitat. Aquesta realitat hauria d’haver importat a partits de govern com ERC, i sobretot el PDeCAT. No ha estat així i s’entra de ple en el territori CUP. Aquesta dinàmica de radicalització, no s’aturà. Ha arribat a la seva fase més avançada el setembre del 2019, poques setmanes abans que fos dictada la sentència sobre el grup de dirigents detinguts.
L’explosió mediàtica de la radicalització es produí amb les detencions de set persones pertanyents als CDR per part de la Guàrdia Civil, per ordre del jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García-Castellón. Inicialment acusats de rebel·lió, una figura penal que aviat decaigué, i de terrorisme, qualificació que ha prevalgut. Dos dels inculpats, en les seves declaracions davant el jutge, varen reconèixer formar part d’un grup anomenat Equips de Resposta Tàctica (ERT), que tenien com a objectiu “fer soroll” quan es complís l’aniversari de l’1-O, i si la sentència no era absolutòria.
No era terrorisme, en el sentit d’atemptar contra persones el que pensaven fer, però sí sabotatges a les infraestructures, i ocupar el Parlament de Catalunya durant una setmana.
El dijous 26 d’octubre, el Parlament va reviure un altre dia per a la vergonya, amb l’ajut sempre amatent de Ciutadans, col·laborador necessari en tota situació parlamentària catastròfica. L’espectacle es va desencadenar amb els aplaudiments i crits de “llibertat, llibertat” de Junts per Catalunya i ERC dedicats als detinguts. Abans s’havia votat per la desobediència civil i institucional si els processats són condemnats, la retirada de la Guàrdia Civil de Catalunya i, esperonats com sempre per la CUP, van aprovar un estrany text en el que “amenaçaven” en replantejar-se si una república catalana independent hauria de romandre a la Unió Europea. Tothom sap que no hi ha en l’horitzó tal república, ni se l’espera, i que en tot cas el problema seria no quedar fora en el supòsit de la independència.
Aleshores, de què serveix presentar-se com a escèptics i blasmadors de la Unió, facilitant així la desqualificació de l’independentisme català com una de les formes populistes que recorren Europa i són contràries a ella? És incomprensible. Però encara ho és més reaccionar automàticament, desqualificant les detencions i acusacions, i carregant contra la Guàrdia Civil, sense saber si hi havia base per a l’acusació.
Quan es defensa els inculpats amb el discurs que l’independentisme no és violent, que ve a dir que cap persona que pensi així pot fer res de mal, es ficaven de ple de peus a la galleda, perquè si la inculpació es confirmava, l’argument es girava en contra com un bumerang. Amb el senzill que resultava postular la presumpció d’innocència a la que tothom té dret, però deixant clar que en cas contrari seria un fet aïllat d’un grupuscle que per a res afectava el gruix del moviment separatista.
Però, guiats per l’estel radical, havien d’emular l’actitud de Batasuna amb ETA, sempre justificant i implicant-se fins al moll de l’os en la defensa dels terroristes. Però allò encara tenia una lògica interna. Però JxCat i ERC no són HB, ni els ERT tenen res a veure amb la dimensió organitzativa i assassina d’aquell grup terrorista. Aleshores, per què imitar-los? A qui beneficia aquesta forma de procedir? Estan tan fanatitzats que ells mateixos es devoren políticament. Això sense aturar-nos en l’impacte que aquest procedir pot tenir amb els jutges en plena elaboració de la sentència.
Els dirigents i diputats dels grups del separatisme català en la seva actual formulació, s’han disparat tants trets a les pròpies cames, que no calen explicacions més sofisticades per entendre que, malgrat les manifestacions massives des del 2012 i majories de diputats al parlament, no sols no han avançat ni un pas, sinó que estan més lluny de la meta avui que quan varen començar, perquè ara no els hi queda ni l’esperança d’una intervenció europea salvadora.
