L’opció entre salut i economia no existeix, perquè només una societat segura davant la Covid-19 pot funcionar bé econòmicament. Però aquest principi, que hauria de ser el fonament de totes les polítiques públiques, l’ ha bandejat el sistema medieval que s’aplica en la lluita contra el coronavirus. És evident que si tots ens tanquem a casa es fa molt difícil el contagi. Que si es tanquen els bars, restaurants, no hi ha turisme, s’imposa el toc de queda a partir de les 10 de la nit i els confinaments municipals, disminuiran els contactes. Però aquestes mesures ja es veu que si no són radicals tenen una eficàcia lenta i es produeix un deteriorament continuat en els sectors més perjudicats. I si es fa radical i es tanca tot, la clatellada econòmica esdevé terrible.
La presència cada vegada més certa de vacunes disponibles l’any que ve també hauria de ser un element de reflexió per a les polítiques públiques. Primer perquè poden donar una falsa sensació de seguretat, quan no tindrem certesa completa de quins seran els seus efectes i sobretot del període d’immunitat que generaran. Tots els científics estan d’acord que malgrat les vacunes el SARS-CoV-2 continuarà convivint amb nosaltres durant molt de temps, fins que quedi arraconat com avui ho és el xarampió. I aquesta segona perspectiva també demana mecanismes de lluita menys medievals que els que s’apliquen.
El primer criteri que cal introduir a les polítiques públiques, malgrat que l’OMS continua mirant cap a una altra banda, una manifestació més de la seva incompetència, és la certesa que el principal vector de propagació de la malaltia són els aerosols dotats de càrrega vírica, molt més que el contacte amb superfícies contaminades o de les gotícules que s’exhalen quan respirem, tossim, parlem o cridem. Aquestes segones per la seva major densitat romanen poc temps en suspensió a l’atmosfera i tenen un abast limitat, cauen ràpidament a terra. Els aerosols per la seva banda poden mantenir-se en un espai interior entre 1 i 2 hores. I aquest és el problema i per aquí passa l’estratègia principal i les mesures preventives a adoptar, que no és tant la del tancament, com la neteja del virus en suspensió a l’atmosfera, que bàsicament es dóna en locals tancats.
Per tant, primera conseqüència, tot el que es faci a l’exterior té molts menys problemes, molt pocs, més si les persones mantenen una distància raonable i utilitzen la mascareta. Parlar cridant, fumar, són accions que en grup poden generar una més gran contaminació. Per tant hi ha també una qüestió d’educació progressiva, que comença pel bon ús de la mascareta.
Un dels principals experts en Ciències Mediambientals, José Luís Jiménez, catedràtic a la Universitat de Colorado, declarava el dia 16 a La Vanguardia, que a Espanya gairebé ningú porta la mascareta ben posada i afegia: “i us pregunteu per què no paren els contagis?”. Per tant, el bon ús de la mascareta és fonamental. Més enllà d’això és possible determinar la qualitat de l’aire, i per tant el major o menor risc de contagi, a partir de l’amidament de la presència de diòxid de carboni. El seu valor òptim és de 400 parts per milió (ppm) i es pot establir un llindar raonable màxim entre les 500 i les 700 ppm. Això vol dir que els locals haurien de tenir sistemes d’amidament d’aquest gas i disposar de mecanismes d’aireació natural o ventilació forçada i/o de tractament antiviral de l’atmosfera a través dels aparells de renovació de l’aire per garantir-ne la qualitat. Cal ventilar o renovar l’aire i no reciclar el de l’interior a no ser que pugui ser eliminada tota la carrega vírica com succeeix en el interior dels avions. I també cal utilitzar tota la tecnologia disponible perquè els processos de renovació impliquin alhora la liquidació de la càrrega vírica atmosfèrica. D’altra banda no és el mateix els locals on el públic roman en silenci, que aquells altres on hi ha forta exhalació dels participants. En aquest sentit les biblioteques de Catalunya, avui tancades, no tenen perquè estar-ho si s’adopten mesures tan elementals com les apuntades. Mentre que tampoc l’esport a l’aire lliure té implicacions negatives, ni s’ha de restringir l’accés als parcs. En contrapartida sí que s’ha de vetar la formació de grups, cosa que no es fa, i d’activitats esportives en grup o en llocs tancats que impliquin molta proximitat continuada si no es poden garantir mesures clares per assegurar la qualitat de l’aire.
Naturalment en moltes d’aquestes activitat, la mesura de la temperatura corporal abans de l’accés i sobre tot els test rapits son una altra garantia
D’altra banda el que cal és millorar radicalment els sistemes de rastreig i de control de les quarantenes. No serveix de res multiplicar el nombre de tests si després no hi ha la capacitat de fer un seguiment dels positius i del compliment del seu aïllament. El test per si sol és inútil, és com un canó sense projectil, perquè el que realment compta és la quarantena de la persona que ha donat positiu i de la que ha estat en contacte amb ell. I això és el que està fallant estrepitosament en el cas de Catalunya i en molts altres llocs d’Espanya. Ventar-se de fer milions de tests per demostrar que s’està actuant no és dir res. El que compta és quan i com es controlen les persones afectades.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
