La informació que ha fet pública el Servicio Nacional de Salud sobre la situació de les llistes d’espera a 31 de desembre de 2021, significa la constatació del mal estat en el qual es troba la sanitat catalana i el caràcter secundari que té per als nostres governants.
La comparació entre comunitats autònomes té la virtut de posar en relleu situacions diferents en condicions semblants. És el que el govern de Catalunya hauria d’explicar al Parlament: per què la nostra situació és tan negativa i la d’altres, que tenen un sistema de finançament igual, resulta molt millor.
El temps mitjà d’espera quirúrgica és per al conjunt d’Espanya de 123 dies, que és moltíssim. A més, 1 de cada 5 pacients ha d’esperar més de 6 mesos. Aquest fet tan breu assenyala tot un mar d’incerteses i de patiments per part de milers i milers de persones, concretament 706.000, que és el conjunt de ciutadans que estan esperant la intervenció i que assoleix un rècord històric.
En aquests termes, podríem resumir l’estat de la qüestió d’Espanya i assenyalar que no deixa de ser una paradoxa que un govern que es vanta de la seva sensibilitat social i que disposa de tants recursos econòmics entre la inflació i Europa, no doni resposta a un problema tan principal com és la salut en una qüestió tan concreta com és el temps que hom tarda a operar-se.
Però si la situació espanyola és negativa, la catalana és molt pitjor, perquè el temps d’espera és de 156 dies. És la comunitat autònoma amb major retard, després d’Aragó (183). En ambdós casos els pacients que triguen més de mig any per poder operar-se representen quasi la tercera part de la llista. Aquesta situació contrasta amb la de les altres comunitats autònomes que tenen estructuralment un mal finançament, com és Madrid, la Comunitat Valenciana i Balears que, junt amb Catalunya, són les quatre que pateixen més les deficiències de l’actual sistema que hauria d’haver-se revisat el 2014 i que encara no té data per abordar aquesta important qüestió (davant la qual, sorprenentment el govern Aragonès roman mut).
Balears presenta una situació millor que Catalunya, però pitjor que la mitjana espanyola, 134 dies d’espera i quasi 1 de cada 4 pacients amb un retard superior a 6 mesos. La Comunitat Valenciana per la seva banda ofereix uns resultats clarament millors que els espanyols, 100 dies d’espera i un 16% amb una dilació superior als 6 mesos. Però el cas més sorprenent és el de Madrid, perquè després del País Basc, que té l’avantatge del sistema foral, presenta les millors dades d’Espanya, 73 dies d’espera; és a dir, menys de la meitat que Catalunya i no arriba al 10% les persones que s’han d’esperar 6 mesos. Una tercera part de la mateixa xifra a Catalunya.
Madrid no té el millor sistema de finançament (altra cosa és que es beneficiï en determinades inversions, infraestructures i equipaments) i en general no destaca en la prestació de serveis, però en el capítol de la sanitat la distància amb Catalunya és abismal, quan els recursos són igual d’escassos.
Allò que el govern de Catalunya ha de contestar-nos és com és possible aquesta situació, perquè si d’aquesta visió de dies d’espera passem a una altra que és més global, com és el percentatge de població per 1.000 habitants que està en espera de ser operat, podem veure la magnitud de la tragèdia ja que Catalunya ocupa un lloc destacadíssim després de Cantàbria, Extremadura i La Rioja. El 20% de la població per cada 1.000 habitants està esperant que l’intervinguin. És una llosa. Representa, si es vol expressar en altres termes, 2 de cada 100. És a dir en un petit municipi de Catalunya hi poden haver 2, 3, 4 persones en aquesta situació. A Madrid i a la Comunitat Valenciana, la xifra és la meitat. I a Balears una mica més de la meitat, el 12,51 per cada 1.000 habitants.
La magnitud d’aquestes xifres assenyala que estem davant d’un greu problema social que passa desapercebut perquè el pateixen les famílies en la seva singularitat i no dona lloc a cap organització ni moviment massiu, però la desgràcia és evident. Cal urgir al govern que parli menys i resolgui més. I en aquesta resolució, reduir les llistes d’espera a la meitat i amb urgència és un imperatiu.
Loading ...
