El càstig a les teràpies de conversió i les lleis de l’embut

Precisem: la llei de l’embut és una expressió popular utilitzada per denunciar una situació d’injustícia evident, on les regles o lleis s’apliquen de manera desigual: de manera estricta o perjudicial per a uns (el costat estret de l’embut) i de manera laxa o avantatjosa per a altres (el costat ample de l’embut). Aquesta locució, comuna als països de parla hispana, critica l’arbitrarietat i la manca d’equitat, i és contrària als principis d’igualtat davant de la llei i de la justícia. El refrany que la resumeix és: “L’ample per a mi, l’estret per a tu”.

I, situat l’embut, al tema: la base de la nostra legislació, fins a graus increïbles, és la llibertat subjectiva, el desig convertit en llei. Això va quedar clar quan es va legislar l’actual llei del divorci, que va devaluar totalment el valor del contracte, perquè és l’única figura jurídica d’aquest tipus que pot ser denunciada unilateralment, fins i tot sense coneixement inicial de l’altra part, i trencar l’acord sense necessitat d’al·legar cap raó. El desig -de trencar, d’un altre, del que sigui- s’imposa clamorosament al valor del vincle.

Aquest principi d’autodeterminació subjectiva va assolir el seu exponent màxim amb l’anomenada Llei trans (Llei 4/2023, de 28 de febrer) que permet que una persona pugui canviar legalment la menció del seu sexe al Registre Civil i al DNI basant-se únicament en la seva manifestació de voluntat, és a dir, en la seva identitat de gènere sentida, sense necessitat de sotmetre’s a tractaments mèdics, hormonals, ni aportar informes psicològics o psiquiàtrics.

La llei reconeix que la identitat de gènere és la vivència interna i individual del sexe tal com cada persona la sent i autodefineix, podent o no correspondre amb el sexe assignat en néixer. S’elimina el requisit de proves externes, mèdiques o psicològiques: només cal que la persona declari la seva voluntat de canvi davant del Registre Civil perquè es produeixi el canvi legal de sexe. Aquest canvi es pot fer, encara que no hi hagi cap canvi extern en l’aparença, el comportament, la vestimenta o les característiques físiques de la persona.

Aquest principi s’anomena autodeterminació de gènere o autoidentitat de gènere. És la base jurídica que garanteix que la persona és subjecte de dret respecte a la mateixa identitat i que la seva declaració sobre el seu gènere és suficient per al reconeixement legal, sense necessitat de justificació mèdica o externa.

I la seva aplicació es porta a l’extrem d’incloure menors d’edat en una cosa tan radical com és el canvi de sexe, que sempre resulta parcial, perquè la caracterització cromosòmica és present en totes les dimensions biològiques de l’individu, i no només en els caràcters sexuals secundaris, que són els que tendeixen a modificar-se farmacològicament i quirúrgicament.

Aquesta és la part ampla de l’embut. Vegem ara l’estreta:

El 24 de juny del 2025, el Congrés dels Diputats va aprovar la tramitació d’una proposició de llei per castigar penalment les anomenades “teràpies de conversió” dirigides a modificar l’orientació sexual, la identitat sexual o l’expressió de gènere de persones LGTBIQ+. La proposta, presentada pel PSOE i recolzada per 311 diputats (inclosos el PP, Sumar, Podem, ERC, PNB, Bildu, BNG, amb l’oposició de Vox i l’abstenció de Junts), busca modificar el Codi Penal perquè aquestes pràctiques passin de ser una infracció administrativa (amb multes) a considerar-se un delicte amb penes de presó. Aquestes pràctiques persegueixen modificar les preferències o orientació homosexual en la majoria dels casos.

Ara s’estableix presó de sis mesos a dos anys per a qui “apliqui o practiqui” aquestes teràpies. La llei també preveu sancions per als qui consenten, promoguin, afavoreixin o facilitin la realització d’aquestes pràctiques (per exemple, progenitors, tutors o cuidadors legals). Des de l’aprovació de la llei trans i LGTBI el 2023, aquestes teràpies ja eren il·legals a Espanya, però només es castigaven amb sancions administratives (multes de fins a 150.000 euros).

La motivació és moral: protegir la dignitat, la integritat moral i la salut física i mental de les persones LGTBIQ+.

La consideració de tot això té un interès extraordinari, perquè determina el nou ordre moral —que d’això es tracta explícitament—. No és una qüestió sanitària de “dolentes pràctiques”, perquè aleshores el que es faria seria regular el que es pot fer i el que no es pot fer. Però no, perquè això seria admetre que hi pot haver persones grans que lliurement decideixin que no volen ser homosexuals i vulguin ser ajudades en aquest canvi. Del que es tracta és impedir-ho amb la presó.

El missatge és doble.

D’una banda, se celebra ostentosament la “sortida de l’armari”, que algú es declari homosexual. Això és motiu de celebració i orgull, incloses commemoracions anuals que van començar sent un dia i ara duren setmanes i setmanes, pagades amb diners públics; és a dir, els nostres diners.

D’altra banda, es prohibeix evolucionar radicalment en sentit contrari, i si algú ho desitja, ha de ser clandestí i molt perillós.

El que es diu és que el sentit de la història està en l’evolució cap al que és homosexual, que aquest és: 1) l’estadi humà que un ha de celebrar amb orgull (no el de la paternitat o maternitat, per exemple) ha de ser homo i trans; 2) l’estat irreversible; ser heterosexual es reverteix, ser homo no, cosa que és una gran paradoxa evolutiva o una desraó cultural, escullin, perquè l’evolució avança en el sentit dels que ofereixen millors condicions per reproduir la dotació genètica, que no és precisament el cas dels que proclamen el seu orgull.

I també significa, la banda estreta de l’embut, la demostració clara que no vivim en un Estat de dret on les lleis regeixen igual per a tothom, sinó, com escrivia Ross Douthat, en un estat policíac rosa o, per ser més exactes, en un estat de lleis rosa. En aquest cas, l’autodeterminació de gènere regeix a favor dels trans, però no regeix per als qui intenten abandonar l’homosexualitat perquè aquesta és indeleble i per sempre. Ho diu la llei d’Espanya, que el PP i el PNB comparteixen.

Finalment, i per si calia, aquesta legislació serveix per mostrar en primer pla qui són les “elits” que dominen el poder.