llaços grocs

Llaços grocs i línies vermelles: política o teatre?

La informació donada pel propi Síndic de Greuges, Rafael Ribó, el passat dia 20 en el sentit que Torra ja coneixia el seu criteri, segons el qual els llaços grocs havien de retirar-se dels edificis públics, ha escandalitzat. És lògic, malgrat que el propi Torra ha intentat justificar-ho dient que havia demanat precisions sobre aquest criteri, però el fet que hi hagués hagut una sessió al Parlament en la qual el president de la Generalitat situés per a la setmana actual l’informe del Síndic, i el fet que Elsa Artadi hagués vingut insistint aquesta setmana que esperaven la informació de Ribó, ha accentuat la sensació que s’ha produït un engany, o que en tot cas s’ha abusat de la desvirtualització dels fets.

Ve sent una constant que els líders del moviment independentista traspassin a la població visions deliberadament enganyoses dels fets. El judici, amb les declaracions dels inculpats sobre la naturalesa i abast de la seva proclamació d’independència, ho ha posat de relleu. Tots han coincidit en negar que s’hagués produït la declaració i que per tant aquesta tingués cap mena de valor. Però la realitat és que tota l’activitat posterior i les manifestacions públiques dels que estaven en llibertat, i en especial Puigdemont, però també persones destacades com Torra, Artadi i Pujol o la mateixa Laura Borràs, consellera de cultura fins ara mateix, han donat a entendre que aquell fet s’havia produït i havia obert la porta al camí de la república, cosa que evidentment està lluny de acostar-se a la realitat. Ara amb la qüestió dels llaços aquesta tergiversació com a sistema continua.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Hi ha un segon fet que és important perquè defineix exactament la intenció política del que queda del procés: mai han creuat la línia vermella de la desobediència des que es va aplicar l’article 155. S’actua, es dramatitza el fet, però mai es fa el pas decisiu. No es va fer quan el Tribunal Constitucional va vetar la investidura a distància de Carles Puigdemont. Tampoc es va voler anar endavant quan es postulava el nomenament dels consellers que estan a la presó. Ni tant sols s’ha dut a terme el compromís de Torra d’aplicar les lleis socials suspeses. I només s’han treballat aquelles que s’ha aconseguit pactar amb el govern de Madrid, actuant de la mateixa manera que ho feia la Generalitat i tots els governs autònoms. Ara, Torra ha escenificat una resistència que no era tal i ha rectificat abans que la Junta Electoral establís una penalització per desobediència.

En el cas dels llaços, Torra, a més, tornava a posar a la picota la policia autonòmica, que se’ns dubte seria la encarregada de fer complir la instrucció de la seva retirada.

En aquest context és evident que la política catalana cada vegada és menys política, en el sentit de gestió de la cosa pública i queda reduïda a una pura teatrelització dels fets. Possiblement sigui un símptoma ja molt final de l’esgotament de l’actual estratègia independentista.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú