La millor i última radiografia de la implantació territorial de l’independentisme ens la donen els resultats de les últimes eleccions municipals que permeten constatar, una vegada més, el seu gran pes. Un 44% dels vots s’han orientat en aquest sentit. Certament no superen el límit del 50%, però són molts i a més determinen hegemonies territorials clares. Aquesta condició hegemònica és fa palesa a Girona, on s’acosta al 65% dels vots. És evident que en aquest territoris l’independentisme pot fer i desfer amb notable facilitat. No és el cas de Barcelona i Tarragona, però el seu volum de vots no és petit perquè se situa en l’ordre del 40%; més a Lleida on arriba al 47%.
Es pot considerar que a l’entorn metropolità el seu pes és molt inferior, certament és així però ni molt menys negligible perquè assoleix entre 1 de cada 5, i 1 de cada 3 vots emesos. És una minoria, però potent.
Si s’observa l’evolució des de l’any 1979, quan les forces independentistes eren marginals i la representació estava en mans sobretot del nacionalisme de CiU, es pot observa que s’ha produït un creixement, no excepcional si es consideren els vots d’ERC i els de les petites formacions independentistes, però sí gran.
El resultat és evident, no únicament s’ha produït la transformació del nacionalisme català integrat a l’estat espanyol en independentisme, sinó que a més hi ha hagut un creixement més enllà del límit que marcava aquella opció a l’inici.
Aquestes xifres donen peu a moltes reflexions i, fins i tot, en sentits contraposats, però una queda clara: Una política espanyola que vulgui ignorar aquest fet i que no opti per polítiques intenses que permetin transformar l’ànima independentista, com ha succeït al Quebec, està condemnada al fracàs, en el sentit que com a molt el que aconseguiran és que no creixi i en el pitjor dels casos incentivaran el seu augment.
