Recorda la faula de la granoteta i l’aigua bullent? És un avís. Si es vol cuinar la granota viva en aigua molt calenta, la reacció de l’animal és immediata, només tocar el líquid fa un bot descomunal i fuig de l’olla i del seu mal destí. La solució és disposar d’aigua tebiona, molt tebiona; aleshores la granoteta s’acomoda a un medi ben confortable mentre el cuiner puja lentament, molt lentament la temperatura, fins que l’animal queda cuit.
Doncs ERC, que ja habitava d’antuvi en aigua tèbia i ara Junts, que després dels seus “amunt i crits” de ritual ja s’han instal·lat en el confort del poder de l’estat, han optat per la solució d’instal·lar-se en l’aigua tèbia a redós de les sinecures del poder de l’estat, d’un estat de qui volen fer-nos creure que es volen separar, i per això ajuden a consolidar.
Tothom amb dos dits de front sap que la independència de Catalunya és impossible o almenys extraordinàriament difícil
Tothom amb dos dits de front sap que la independència de Catalunya és impossible o almenys extraordinàriament difícil perquè l’Estat mai assumirà aquesta possibilitat. El famós referèndum pactat, que exigeix perquè sigui possible un canvi constitucional i l’acord de PSOE i PP, és d’entrada una opció metafísica, encara que la venguin com a política.
L’estat espanyol només assumiria una situació extrema d’aquesta mena si un conflicte dur amb Catalunya l’obliga, tan dur que una majoria d’espanyols pensin que paga la pena posar la qüestió sobre la taula, en lloc de continuar aguantant la duresa i adversitat del conflicte català. Si no és així, no hi ha referèndum. Més clar l’aigua.
I certament ara per un atzar polític tenien la gran ocasió.
1- Forçar noves eleccions que haurien reforçat l’independentisme més decidit, ara que la política espanyola, enverinada per una política polaritzada i de blocs, practica el caïnisme polític, ara que són decisius els petits partits nacionalistes.
2- Repetir eleccions en plena presidència espanyola de la UE, amb el risc que una nova contesa no clarifiqui el resultat.
3- Convertir a Puigdemont en el centre d’atenció d’Europa.
4- Insuflar energia al carrer amb la perspectiva d’un Onze de setembre ara devaluat.
5- Posar de veritat sobre la taula el “caixa o faixa”.
Però quan la proclamació “fake” de la independència i la tremolor de cames és massa gran, i amb el seu vot a la Mesa del Congrés han penjat totes les expectatives, Junts i Puigdemont són un més dels de la colla que segueixen a Sánchez, i no dels més difícils d’acontentar.
És ben possible que de cara al vot d’investidura, ens delectin amb una nova interpretació a diverses bandes
És ben possible que de cara al vot d’investidura, ens delectin amb una nova interpretació a diverses bandes amb la col·laboració inestimable de TV1, TV3, El País i La Vanguardia, per a oferir als seus electors una nova versió de donar-los bou per vaca grossa, presentant succedanis infumables del referèndum, com si fos cafè, en lloc d’una grollera xicoira.
Per enredar la troca, els que viuen del negoci: polítics, periodistes i opinadors, explicaran possibles succedanis, que si una consulta sobre l’Estatut (?) que si una altra sobre uns acords X (expressió que tant assenyala una incògnita a l’equació, com material porno), que si la taula de diàleg, i simulacres per l’estil. I així el ruc anirà fent girar la nòria, malgrat que alguns alienats o interessats, que de tot hi ha, pensin que estan fent camí.
Per fer aquest paper i deixar cuinat l’independentisme en aigua tèbia, millor que els de Junts deixin pas als que volen recuperar el sentit polític de CDC, perquè aleshores no perdrem el temps en escenografies i preteses concessions inútils pel benestar i progrés de Catalunya, que o bé són fum, o no s’acaben de realitzar mai.
No és un escàndol, no els hi cau la cara de vergonya, que Puigdemont presenti com el gran èxit la petició del ministre Albares adreçada a si mateix com a Presidència de la UE, la petició per a que el català, l’eusquera i el gallec siguin llengües oficials a la Unió Europea?. “Albares, yo me lo guiso yo me lo como“, i no només del català sinó de dues llengües més, de comunitats amb partits que no han mogut ni un dit per a tot això.
Algú pensa que tal mesura pot ser presa en consideració a Europa? “Teatro esto es puro teatro…” que diu la cançó.
Uns i altres han escenificat unes dures negociacions -secretes offcourse, que això és una democràcia parlamentària- quan en realitat tot el pa ja estava venut d’abans. La secretaria general d’Esquerra, Marta Rovira, ja ho va anunciar de bon principi: no es poden repetir les eleccions. I ja està.
A la direcció de Junts, com a la d’Esquerra no hi ha ni ambició política ni capacitat
I Puigdemont? Doncs s’ha deixat estimar, que és el que realment l’importa, perquè la seva obsessió no és caminar vers la independència sinó no quedar arraconat sense paper. Això és tot, com el de Laura Borràs és continuar sortint a la fotografia. A la direcció de Junts, com a la d’Esquerra no hi ha ni ambició política ni capacitat.
Podem pensar que és bo per a Catalunya que quedi desactivat l’independentisme.
Doncs no ho és perquè la interpretació continuarà dividint-nos per necessitats escèniques dels Junqueras, Aragonès, Puigdemont, Turull i Borràs de torn. Es juguen el sou i la cadira. Només si acabessin com Ciutadans o Unidas Podemos, Catalunya podria superar les seves ruptures internes, que tenen resultats terribles per al país, com el de la progressiva liquidació de l’ús social de la llengua catalana, i el seu empobriment cultural, perquè ambdues han passat de ser un projecte de tots i un instrument de promoció personal, a ensenyes d’un bàndol que a més ara ja tothom veu que està format per perdedors sense remissió.
El que ha aconseguit l’independentisme és lliurar Catalunya al PSOE i al partit de Colau, que avui copen tot el poder, amb l’escolania de Junts o ERC quan la necessiten.
Amb tot, hi ha un camí. Mostrar incessablement que els dos partits independentistes practiquen com a sistema la venda de la progenitura per un plat de llenties, fins a aconseguir la seva insignificança política. Potser aleshores la força del catalanisme com a projecte real de la gran majoria ressorgirà.
Amb el seu vot a la Mesa del Congrés han penjat totes les expectatives, Junts i Puigdemont són un més dels de la colla que segueixen a Sánchez, i no dels més difícils d'acontentar Share on X
Loading ...
