independentisme

L’independentisme del procés es desinfla: sense força al carrer, ni acció de govern

L’independentisme, almenys el que ara està a la palestra, l’hereu del Procés, viu en el risc de quedar situat en el mateix ordre de coses que l’11 de setembre: un record popular de fets volgudament virtuosos. Res més. Avui només les sorpreses de Puigdemont aporten algun alè a la causa. És l’únic que té a la seva mà donar un tomb i obrir una nova dinàmica, però per fer-ho es requereix valor, un gran valor. Una nova dinàmica que podria obrir un acte espectacular de retorn i la policia intentant detenir-lo enmig d’una gran massa de seguidors. Però tota aquesta èpica no existeix i la realitat dibuixa un altre escenari.

Les grans manifestacions, les “columnes” commemoratives de l’1-O, de la vaga general, i tot el que vulgueu han estat absolutament migrades. La que havia de ser la més combativa, la convocada pels CDR, va reunir amb prou feines 1500 persones i no va aconseguir aixecar cap titular. Quin contrast més gran entre l’escassetat d’aquest independentisme i la força transgressora dels macrobotellots, accentuada perquè en totes les manifestacions la presència de gent gran era abassegadora, mentre que els joves feien palesa la seva absència. Tot plegat ha estat tan pobre que els tradicionals mitjans de comunicació que es dediquen a repartir llenya al mono, ho han considerat una informació de tercera línia.

I mentre el carrer fa fallida estrepitosament, clamorosament, l’obra de govern continua instal·lada en el no-res. El doble instrument de taula de negociació i de comissió bilateral no aporta ni cinc de calaix. I no ens referim a les qüestions anunciades com a centrals, el referèndum i l’amnistia, amb això ja ni hi comptem, però ni tan sols les qüestions de caràcter constitucional complexes, com el finançament, hi tenen cabuda. Pitjor encara, les qüestions bilaterals no aporten cap resultat perquè en el cas del finançament es pot adduir la complexitat derivada de les moltes veus, però en la bilateralitat només hi ha dos subjectes, simplificant, Sánchez i Aragonès. I això tampoc va.

Ara ja és clar el que Converses va anunciar dies enrere: que el traspàs de Rodalies no es produirà perquè la vaga de maquinistes a escala espanyola és en realitat una vaga que té com a primer punt oposar-se a aquest traspàs. I entre la força de la Generalitat i la dels sindicats de maquinistes, el govern ja ha optat per donar-li la raó a aquell que és capaç de mossegar amb més força. Ara ja és palès que el ministeri de transport no farà cap traspàs d’empleats ni material. També ho van anunciar: el màxim que s’aconseguirà és que els diners que ara dona el govern directament a Renfe per a Rodalies, ho faci per mitjà de la Generalitat com a intermediària. Una pèssima solució que no permetrà reorganitzar ni millorar aquest servei, i que a més serà una font de conflicte.

I qui diu Rodalies diu el pagament del deute derivat de la clàusula de l’estatut que preveu un determinat nivell d’inversió a Catalunya. Des d’aquest acord vigent en el nou Estatut del 2006 fins al 2013, l’estat deu a Catalunya 4.131 milions d’euros dels quals només se n’han abonat 435, poc més del 10%. Per tant, no es veu que la via negociadora tingui prou força per obtenir resultats. I és que en realitat la bandera independentista, un cop demostrada la seva feblesa, dificulta més que atorga força a la Generalitat.

La política del govern continua estant carregada d’ideologia i de manca d’intenció a  les necessitats bàsiques. Ha estat l’exemple de manca de previsió amb la Formació Professional i amb el que succeeix amb la sanitat. A les llistes d’espera per a intervencions quirúrgiques hi ha fins a 1 any de demora per intervencions que són relativament senzilles, però en prolongar-se la dolència tant de temps va destruint la vida de les persones, el dolor, per la incapacitat laboral, el risc de perdre la feina o perquè ja l’ha perdut i darrere d’ella l’amenaça de quedar-se sense llar.

Els efectes multiplicadors d’aquestes tardances són terribles. La mitjana de dies d’espera per a una visita diagnòstica arriba als 100 dies, però en diverses especialitats s’arriben a triplicar. Particularment greu és el cas dels malalts de càncer i els retards que s’han acumulat en les consultes mèdiques, un 22% de menys en les presencials, un 21% en els noves visites, comparat amb el període maig-juny de 2019. Pels diagnòstics oscil·len entre el 57% dels nous diagnòstics, fins i tot si són evidents que són de càncer, que acumulen un retrocés del 30%, un 21% de les biòpsies amb càncer, i un 38% de les biòpsies de medul·la òssia.

Tots aquests retards acumulats de consultes i diagnòstics perjudiquen greument la supervivència dels malalts, tant dels acumulats com dels nous. També els tractaments pateixen retards, però no tan importants excepte en pacients tractats amb el medicament GCSF i els tractats amb inhibidors immunitaris, que han tingut un creixement a causa de la novetat del procediment. Però, en tots els altres capítols el retard ha estat present fins i tot en teràpies de radiació. Poden passar 117 dies de mitjana fins que es confirma el diagnòstic, i això és una espasa de Dàmocles en una malaltia en la qual la velocitat és decisiva. I no serà perquè s’hagin desviat recursos cap als CAP, que continuen febles.

Ara bé, quan es tracta de l’avortament, aleshores Catalunya disposa dels millors serveis. Paga la intervenció en clíniques privades i si s’ha d’anar a l’hospital públic pot fer-ho amb extraordinària facilitat. Ara mateix la Generalitat ha anunciat que tant Lleida com les Terres de l’Ebre ja disposaran d’hospitals en els quals es poden dur a terme avortaments quirúrgics. Totes les facilitats són poques. A més el departament d’Igualtat i Feminismes ha anunciat una “estratègia nacional de drets sexuals i reproductius” per liquidar els obstacles a l’avortament, que ves a saber quins són, donades les facilitats i els recursos que s’estan esmerçant. Oriol Porta, el president de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya, està preparant un protocol per fer més accessible l’avortament farmacològic a través dels CAP.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Ja es veu on situa les prioritats el govern. El resultat és un país que té 1 avortament per a cada 3 naixements (Espanya 1 de cada 5). I que està en caiguda lliure en matèria de natalitat i envelliment de la població. Realmen,t és una política ben estranya per a aquells que diuen que volen la independència. A llarg termini, clar, perquè a l’actual ritme de catalans n’hi haurà pocs i seran francament vells.

Una manifestació més d’aquesta estranya forma de governar és que al mateix temps que el govern i ERC volen legalitzar el consum de marihuana, el departament de Sanitat imposa més controls per frenar el consum d’opioides farmacèutics per frenar les addicions. Per una banda, aquella en la qual la delinqüència ha crescut més, es vol obrir la mà sota falses premisses; mentre que per una altra, i això està bé, es vol frenar una societat cada vegada més poblada d’addictes a la droga. Amb la legalització de la marihuana, els que la proposen farien bé en observar el “paradís” de la legalitat que és Holanda on les màfies s’han fet tan fortes que ja fins i tot aconsegueixen posar en risc i amenaçar al mateix president del govern.

Això no funciona.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú