En la primera part de l’article vaig descriure l’evolució d’algunes de les principals variables dins del mercat de treball com són l’atur, la temporalitat o el nombre de contractes i la seva durada. En el present article afegiré noves variables que penso són rellevants per poder realitzar un bon diagnòstic del mercat de treball, i així poder concloure si podem parlar o no d’una precarització d’aquest.
Partim del fet que avui l’economia espanyola és principalment de serveis, que han anat guanyant terreny de forma continuada en els últims anys. Si en el 2008 representaven el 66% dels ocupats, el 2019 ja arribaven al 75%, aquest augment ha vingut recolzat per la davallada de la construcció que el 2008 ocupava el 13% de la població i avui ho fa pel 7%.
A part de la temporalitat, una altra variable important a considerar són els ocupats a temps parcial. En el gràfic 1 es pot veure com ha evolucionat la parcialitat a Espanya. Sobretot fou amb la crisi econòmica que aquesta va pujar de forma substancial, però des de 2014 s’ha anat moderant tot i que encara amb uns valors molt allunyats dels previs a la crisi. Aquest augment de la parcialitat pot ser tant voluntari com involuntari. Si fos el primer cas, no ens hauríem de preocupar, i probablement estaria relacionat amb una millor conciliació laboral i familiar dels pares. Per contra, si fos involuntari, ens trobaríem davant una situació problemàtica, ja que gent que voldria treballar més per tal d’arribar al nivell necessari de recursos no ho podrien estar fent. Ara bé, per tal de poder jutjar aquesta evolució de la parcialitat és necessari prendre en compte la subocupació, és a dir, aquells treballadors que voldrien treballar més hores però no poden perquè no troben feines per tal de fer-ho.
Gràfic 1
Font: OCDE
Puntualitzar que dintre dels treballadors subocupats també pot haver-hi treballadors a temps complet, aquells que amb el que guanyen no poden arribar a unes condicions econòmiques suficients, ara bé, la gran majoria de la subocupació és produïda per la parcialitat. Per tant, com es veu en la taula 1, el percentatge de subocupats a Espanya ha seguit una evolució similar a la del treball parcial, tot i que amb diferències substancials en el temps. Abans de la crisi econòmica, durant el 2006, el percentatge de subocupats representava un 40% dels treballadors a temps parcial. Durant el 2012 i el 2018 aquesta proporció es troba en el 70%. Per tant, podem dir que no únicament ha augmentat la parcialitat a Espanya, sinó que la proporció dels qui ho són de forma involuntària també ho han fet. En el context internacional, Espanya presenta un percentatge molt elevat de subocupats només superat per Itàlia prenent en compte les principals potències europees.
Taula 1: % de subocupats sobre el total dels ocupats
FONT: OCDE
Tornant a posar el focus en l’ocupació sectorial, aquesta subocupació no és homogènia per a totes les activitats econòmiques, tot i que sí que ho és que hagi augmentat el percentatge de subocupats entre 2006 i 2017 (exceptuant pels serveis financers). Precisament, són les activitats dels sector serveis a on la subocupació és més important com s’observa en el quadre 1, el sector a on ha augmentat més la seva importància en l’economia i per tant una de les raons de l’augment de la subocupació respecte a abans de la crisi.
Quadre 1
Font: OECD, “Employment Outlook 2019”.
Finalment, voldria introduir breument una tendència que porta produint-se durant diverses dècades amb conseqüències ben visibles. Es tracta de la polarització del mercat de treball. Com s’observa en el quadre 2, les ocupacions de perfil mitjà s’ha reduït en tots els països europeus. En el cas espanyol aquesta reducció ha estat molt significativa. Principalment aquestes ocupacions mitjanes han estat substituïdes per ocupacions de perfil alt i en menys proporció de perfil baix. Per tant, sembla que la classe mitjana, aquella que en les últimes dècades ha estat la majoritària i a servit de frontissa per mantenir la cohesió social, es troba en clara retirada.
Quadre 2
Font: OECD Employment Outlook 2019.
En conclusió, vivim en un moment de canvis profunds impulsats per la tecnologia i l’envelliment i aquestes tendències tenen un impacte evident en el mercat de treball. Precisament, una possible hipòtesis és que l’augment de la subocupació des de la crisis econòmica ha estat influenciat per la digitalització, ja que ha facilitat el “match” entre treballador i ocupador per tant ha facilitat el satisfer la reclamació de part d’algunes empreses de poder tenir una força laboral més flexible i així s’adaptés millor a les seves necessitats segons la demanda. A més, la digitalització i més concretament l’automatització i la intel·ligència artificial sembla que estan tenint bastant a veure en la progressiva reducció dels treballs de perfil mitjà.
Resumint, la situació del mercat de treball respecte a abans de la crisi és diferent i fins i tot es pot considerar que ha millorat en alguns aspectes com la racionalització de la grandària del sector de la construcció o la reducció de la temporalitat. Però per altra banda però, la proporció d’aturats, la qualitat dels contractes temporals, la subocupació i fins i tot el nivell dels salaris ( que he comentat en articles anteriors) han empitjorat. Per tant, estic bastant convençut dos fets. D’una banda que la situació d’avui no és millor que la d’abans de la crisis econòmica. Per altra banda, que malauradament el mercat de treball espanyol era precari, és precari i serà precari si les coses no canvien substancialment.
