En plena pandèmia, el 24 març del 2021, el govern de Sánchez va aprovar una llei legalitzant l’eutanàsia i el suïcidi assistit, malgrat que aquesta última expressió no figura al títol de la llei. Ho va fer a més per la via de la proposta de llei i no del projecte, malgrat que era una iniciativa del govern a fi d’evitar-se part de la tramitació i de les consultes externes, dictàmens i compareixences. La diferència entre ambdues vies és que el projecte el presenta el govern i té normes més estrictes de tramitació, mentre que la proposta és presentada per un grup parlamentari.
Hi havia pressa, no es van considerar les limitacions que imposava la covid-19 i la van tirar endavant sense pràcticament debat a la societat. Ho van fer dient que era molt urgent i que hi havia una gran demanda. La realitat és que el 2022 es van fer només 295 eutanàsies, el 0,064% de les defuncions. I a juny del 2023 el balanç era de només 370.
Aquest fet i aquesta diligència governamental per legalitzar que es mati les persones contrasta amb la deixadesa absoluta en la tramitació de la llei per ajudar als malalts d’ELA. Aquesta malaltia tan dura perquè no té tractament i produeix un progressiu deteriorament de la persona fins a arribar a la seva mort, està totalment desatesa per la sanitat pública.
Per començar ni tan sols saben realment quants malalts hi ha a Espanya. L’estimació que hi ha feta oscil·la entre 4.000 i 4.500 persones. A Catalunya es practiquen uns 140 diagnòstics positius l’any. Malgrat que el seu nombre no és elevat, el govern mai li ha atorgat especial atenció, fins a arribar a aquest extrem tan insòlit: no saber els malalts que hi ha. La fundació Francisco Luzón va iniciar un primer cens i ha aconseguit identificar 2.827 pacients, que vindria a ser el 70% dels afectats en la hipòtesi mínima.
El problema de l’ELA és que el malalt, a mesura que veu disminuïdes les seves capacitats, necessita més i més ajuda, fins a l’extrem d’haver d’estar permanentment connectat per poder respirar. I això representa un cost extraordinari, i les seves peticions a més no sempre són ben ateses. Aquestes circumstàncies tan adverses van explotar ahir a la comissió de Sanitat del Parlament, quan la presència d’una representació de malalts d’ELA, encapçalada per l’exfutbolista Juan Carlos Unzué, va anar a la comissió per reclamar que es tiri endavant d’una vegada la llei.
L’escàndol es va produir perquè Unzué va fer evident que a la sala de la comissió només hi havia entre 5 i 6 diputats. Va exclamar, no sense amarga ironia: “m’imagino que la resta tindrà alguna cosa molt important a fer”.
El mateix Unzué va explicar un exemple concret de les circumstàncies en les quals es troben aquests malalts. Una dona necessita una traqueotomia per seguir vivint. Ella havia decidit que s’ho volia fer perquè volia veure com creixia la seva filla de 4 anys. Però el pneumòleg de la unitat que l’atenia la va incitar a demanar l’eutanàsia per morir. Aquesta és en el fons la lògica del govern. La solució als problemes consisteix a matar-los. I és que la immensa majoria de malalts d’ELA són l’altra cara del discurs sobre l’eutanàsia. Malgrat que saben que moriran en un termini acotat en el temps, i que patiran un deteriorament de les seves capacitats, volen viure, que és un desig ben humà.
Però malgrat aquesta necessitat, el govern i la majoria que li dona suport al Parlament s’ha girat sempre d’esquena a la possibilitat d’ajudar-los. En l’anterior legislatura va aprovar la presa en consideració d’una llei que establia aquests ajuts perquè no van tenir els nassos de negar-ho públicament, però un cop aprovada la seva entrada en el procés legislatiu la van guardar al fons del calaix i van acumular pròrroga darrere pròrroga fins que al final de la legislatura la llei va decaure.
Ara, els malalts d’ELA han tornat a la càrrega i han presentat un nou projecte, però no hi ha cap resposta del govern.
Eutanàsia sí, ajuda per viure no. Aquella frase que s’argumentava quan es va aprovar la llei “a ningú se l’obliga a acudir a l’eutanàsia, és un exercici de llibertat”, a més de ser falsa ja aleshores, perquè la manca de cures pal·liatives obliguen en molts casos a optar entre morir patint o que et mati el metge, té en el cas de l’ELA la confirmació evident de la falsedat de l’afirmació, perquè no hi ha llibertat, perquè els que volen viure no poden fer-ho llevat que tinguin una gran quantitat de recursos personals. I això introdueix un altre element que posa en evidència a les esquerres: qui es pot pagar l’assistència viu més temps i millor que qui no pot.
El ministre de drets socials de l’inefable Sumar, Pablo Bustinduy, va demanar perdó als malalts d’ELA en nom del govern per haver trigat tant i va afirmar que estan treballant per ampliar els seus drets. Però compromís en tirar endavant la llei concreta que existia o la nova versió que s’ha presentat, ni una paraula. Cinisme cru i pelat.
Loading ...
