Aquest és el quart Post consecutiu d’aquest Blog “contagiat” pel coronavirus, pendent de les respostes que l’Eurogrup i la UE vagi donant a la gran crisi sanitària -també econòmica, social i política– que tenim a sobre. Actualment es pot dir que ens trobem a la quarta fase de la resposta europea, com veurem al final.
En el primer dels quatre anteriors Posts dèiem que el coronavirus havia aparegut de manera inesperada per enterbolir la celebració dels primers cent dies de la nova Comissió Europea ( 2019-2024 ), que es complien a començaments de març d’enguany . De sobte, tot semblava haver canviat per culpa de l’arribada del virus. En el segon Post comentàvem que la UE havia començat a reaccionar tímidament davant de la nova amenaça , després d’un desconcert inicial . Observàvem com, al llarg dels primers dies de març, la solidaritat intraeuropea s’havia vist estressada per la pandèmia i el nacionalisme retornava en forma de decisions adoptades pels Estats membres de la UE de manera unilateral. Les institucions europees mostraven manca de previsió i descoordinació . A mitjans de març, la UE aconseguia elaborar un primer pla de reacció econòmica contra el virus a través d’un conjunt de propostes provinents del Banc Central Europeu (BCE) i de la Comissió Europea. El BCE es treia de la màniga dos poderosos plans financers d’actuació per import de 750.000 milions (compra d’actius financers) i 120.000 milions d’euros (préstecs a famílies i empreses), respectivament. Per la seva banda, la Comissió donava llum verda als Estats membres de la UE perquè gastessin el que fos necessari per afrontar la crisi del coronavirus, i amb aquest propòsit aixecava els límits de dèficit i deute existents a la UE.
En el tercer Post veiem com, a finals de març, anaven prenent forma els plans del BCE i de la Comissió, però comprovàvem alarmats que la reunió del Consell Europeu de 26 de març, després de llargues i tenses discussions, no havia sigut capaç d’arribar a cap acord sobre mesures econòmiques contra la pandèmia i que els Caps d’estat i de govern (representants dels 27 Estats membres de la UE) decidien donar-se més temps i tornar-se a reunir el mes d’abril. Mentrestant, passaven la pilota a l’Eurogrup i als presidents del Consell i de la Comissió perquè preparessin noves propostes i un pla de recuperació per a l’economia europea. La reacció de l’opinió pública va ser molt crítica davant d’aquell fracàs del Consell Europeu i clamava contra la UE per la seva manca d’unitat, ineficàcia i descoordinació. Destacats analistes auguraven fins i tot la seva inevitable liquidació si no donava una resposta adequada a la crisi del coronavirus.
Doncs bé, la resposta de l’Eurogrup (format pels ministres de Finances dels 27) ha arribat. S’ha produït el dia 9 d’abril en una segona reunió, després d’un primer ajornament i de llargues i tenses discussions entre els seus membres. A la segona va anar la vençuda. Després d’un gran fiasco de la marató de 16 hores de dimarts i dimecres 7 i 8 d’abril, un nou fracàs hauria posat en qüestió el funcionament de la UE i enviat altra vegada un missatge pèssim a les opinions públiques. Per arribar a un acord, el president de l’Eurogrup, el portuguès Mario Centeno, va decidir canviar el format de les negociacions. Va aparcar la reunió plenària i va mantenir contactes amb els països que presentaven actituds més proactives, com Espanya, Itàlia, Països Baixos, Alemanya i França.
Les mesures que finalment s’han acordat són aquestes: a) un paquet d’emergència de més de mig bilió d’euros per lluitar contra la pandèmia, després que Espanya i Itàlia haguessin aconseguit que l’accés a aquests fons no aniria condicionat a cap programa d’ajust o de reformes estructurals , com pretenien inicialment els Països Baixos , i b) creació d’un fons per a la recuperació econòmica que haurà d’aprovar el Consell Europeu a la seva pròxima reunió prevista pel 23 d’abril; l’Eurogrup no va ser capaç d’acordar com es pagarà aquest projecte.
El gran resultat del pla d’emergència és que s’ha aconseguit establir una triple xarxa de seguretat que afecta governs, empreses i treballadors .
En primer lloc hi figura el que es va considerar com un “salvavides“ pels governs, format per 240.000 milions d’euros provinents del MEDE o ESM (European Stability Mechanism, Mecanisme Europeu d’Estabilitat) (l’antic fons de rescat creat per fer front a la crisi de l’euro de 2010) en forma de préstecs que poden arribar fins al 2 per cent del PIB de cada país , que estaran disponibles d’aquí a dues setmanes amb ”l’únic requisit“ que es destinin a finançar només els costos sanitaris directes i indirectes derivats de la pandèmia; aquest darrer punt va ser el gran camp de batalla dels Països Baixos, temorosos de mals usos d’aquests diners per part dels països del sud; al final els holandesos van quedar satisfets amb el “requisit” esmentat; abans havien cedit davant d’Itàlia i Espanya el no condicionament dels diners a un pla d’ajust i ara es veien compensats. La xarxa per a les empreses consisteix en 200.000 milions d’euros provinents del Banc Europeu d’Inversions (BEI). Finalment hi ha 100.000 milions d’euros provinents del programa SURE, segons el qual la Comissió Europea emetrà bons que evitin els acomiadaments massius de treballadors, a través de subvencions als ERTO (Expedientes de Regulació Temporal d ‘Ocupació) .
Sobre el pla de recuperació econòmica, més enllà temporalment que el pla d’emergència, no es descartava introduir “mesures innovadores“ en matèria de finançament (al·lusió als eurobons) i s’acordava que no es volien repetir errors comesos durant la crisi de l’euro ( plans de reformes, austeritat, retallades, control de la troika ) .
El protagonisme en tota la negociació de l’Eurogrup la varen tenir els ministres alemany i francès ( el motor francoalemany en acció ) , Olaf Scholz i Bruno le Maire, que varen pactar una posició el dia 7 d’abril i des d’aleshores van intentar convèncer la resta. El gran obstacle sempre van ser els Països Baixos. Per desencallar-lo varen ser necessàries diverses converses telefòniques amb Emmanuel Macron, Angela Merkel i el primer ministre holandès Mark Rutte. Tots eren conscients del que estava en joc. El ministre francès de Finances , Bruno Le Maire, va declarar al final de les negociacions que s’havia aconseguit “un acord excel·lent a l’altura de la gravetat de la crisi”.
La pilota ha tornat , doncs, al camp del Consell Europeu, que segurament aprovarà sense dificultats el paquet d’emergència, però no així el pla de recuperació. La dificultat seran una vegada més els famosos eurobons. Tornarà la batalla per la mutualització del deute. Tal com estan les coses, els eurobons com a tals no tenen recorregut. Segurament s’exploraran fórmules per aplicar, a través del pla de recuperació, algun tipus de mutualització (“mesures innovadores“) .
Una altra vegada Brussel·les ha sigut escenari d’un xoc nord-sud, que tornarà a aparèixer el 23 d’abril amb la decisiva reunió del Consell Europeu. Els països del sud argumenten que aquesta vegada , a diferència de la Gran Recessió, estem davant d’un xoc simètric, car el virus no diferencia entre països. Però els del nord argumenten que no es tracta de simetria o asimetria del xoc, sinó de les debilitats econòmiques estructurals amb què els països del sud afronten aquest nou repte, car no han fet correctament els deures post Gran Recessió. Segueixen argumentant que els deutes italià i espanyol , per exemple, són estratosfèrics i només sostenibles gràcies a la seva solidaritat. Els riscos ja són compartits i existeixen en el balanç del BCE, que a finals de 2020 ja haurà adquirit més de 450.000 milions d’euros de deute espanyol. En cas de que aquest deute hagués de ser reestructurat pagarien la factura els contribuents alemanys i els seus aliats austríacs o els països de “la nova Hansa“ (Països Baixos, països nòrdics, països bàltics, Irlanda).
Una cosa sembla clara: el projecte europeu només es salvarà si els que tenen la casa en pitjors condicions afronten seriosament les seves responsabilitats i la posen en ordre, sense culpar als altres països més responsables de manca de solidaritat. Itàlia i Espanya, principalment, i la resta de països del sud, han de prendre bona nota d’aquesta realitat i d’aquest repte. Només oferint més rigor en la despesa es pot exigir més solidaritat europea. D’aquí la resistència dels països del nord als eurobons, ja que creuen que fins ara ja han cedit prou amb mutualitzacions més o menys camuflades, principalment a través del BCE.
En conclusió, podem observar que la reacció de la UE al coronavirus ha anat passant per diferents fases. La primera fou de sorpresa, el virus venia a enterbolir la celebració dels primers cent dies de la Comissió. A la segona es va fer palesa una descoordinació a escala europeu i varen aparèixer actuacions unilaterals per part dels estats membres de la UE; desenvolupaments alineats amb les dinàmiques actuals de la política internacional (“primer el meu país“, a l’estil del America first); limitacions d’exportació de material sanitari entre estats membres de la UE; tancament de fronteres nacionals. A la tercera fase es va articular una primera resposta comuna per part del Banc Central Europeu ((BCE) i de la Comissió Europea. A la quarta fase, l’actual, l’Eurogrup ha arribat a importants acords que el Consell Europeu, màxima autoritat de la UE, haurà de confirmar a la seva pròxima reunió del 23 d’abril. Seguirem.
Més informació ESPECIAL CORONAVIRUS
El projecte europeu només es salvarà si els que tenen la casa en pitjors condicions afronten seriosament les seves responsabilitats i la posen en ordre, sense culpar als altres països més responsables de manca de solidaritat Share on X
Víctor Pou és doctor en dret i llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona,