L’alcalde Collboni ha decidit mantenir la cancel·lació del pessebre a la plaça de Sant Jaume. Sí, aquell pessebre que, amb més o menys encert, amb més o menys imaginació, havia il·luminat la plaça des de la fi de la Guerra Civil. Una tradició tan constant com les campanes de la Catedral, i que ara queda substituïda per una “estrella còsmica”. El nom ja és tota una confessió: quan s’abandona el cel, s’acaba mirant l’espai exterior.
Potser considera que els barcelonins no necessiten pessebre perquè ja tenen prou figures polítiques que fan de pastorets, d’àngels caiguts i d’Herodes de temporada.
L’alcalde, amb la seva sensibilitat habitual, ha ignorat el clam popular que demana el retorn del pessebre. Potser considera que els barcelonins no necessiten pessebre perquè ja tenen prou figures polítiques que fan de pastorets, d’àngels caiguts i d’Herodes de temporada. Però el cert és que aquesta supressió no és cap anècdota. És un símbol. I els símbols, a diferència dels fanals, no s’encenen amb electricitat, sinó amb memòria col·lectiva.
L’any passat, recordem-ho, la ciutadania va reaccionar amb una protesta d’allò més civilitzada: més de mig centenar de pessebres espontanis van aparèixer a la plaça. Una demostració d’enginy i bon humor. Però sembla que al senyor Collboni, que ja ens té acostumats a confondre l’art amb el gest, no li va fer ni pessigolles. Vista la seva reacció, potser la pròxima vegada caldrà instal·lar-hi un “pessebre performatiu” amb pressupost europeu, que això sí que ho entendria.
El missatge és clar: a Barcelona pots creure en qualsevol cosa, menys en el que ha cregut la ciutat durant segles.
La seva actitud envers la tradició catòlica de la ciutat és, en efecte, d’una bel·ligerància exemplar. Ho va demostrar amb aquell cartell delirant de la Mercè, on semblava que la patrona havia estat subcontractada per una empresa d’espectacles. I ho va rematar mantenint la decisió de Colau d’eliminar del programa de festes l’horari de l’ofici religiós. El missatge és clar: a Barcelona pots creure en qualsevol cosa, menys en el que ha cregut la ciutat durant segles.
Collboni pensa que tot li surt de franc: pot fer i desfer, que ningú no s’immutarà. I té raó.
Tot això, és clar, no genera ni la més mínima reacció del cardenal Omella, sempre amatent a buscar la simpatia dels polítics en actes públics. Vista la seva homilia de la Mercè, tan plena de flors com buida de coratge, potser Collboni pensa que tot li surt de franc: pot fer i desfer, que ningú no s’immutarà. I té raó. Els seus votants més laïcistes, satisfets. Els catòlics, resignats. I el cardenal, feliç de ser convidat a la foto.
Però la cosa no s’acaba aquí. Ara hi ha un nou episodi
L’alcalde ha anunciat, amb un entusiasme gairebé pastoral, que a l’Hospital de Sant Pau —on la Generalitat té majoria, però també hi participa l’Ajuntament i, atenció, l’Església— es garantirà la pràctica dels avortaments. No hi ha res més progressista que fer bandera de la interrupció de la vida en un centre on la mateixa Església té representació. De fet, hi seu com a patró l’antic president del Col·legi de Metges, en nom de l’arquebisbat, per ser més exacte, i com una mostra més de la força de la tradició, del Capítol de la Catedral.
La jugada és d’una subtilesa diabòlica. Si el cardenal calla, queda retratat: l’Església es posa de perfil, i la seva autoritat moral cau per sota la cota de la Via Laietana. Si protesta, haurà de trencar amb el patronat. Collboni és clar i vist els precedents confia en el silenci i que una vegada més tot li surti “gratis total”.
En tot plegat, hi ha dues qüestions de fons que fan pensar —si és que encara queda algú amb ganes de fer-ho.
La primera és la manca absoluta de respecte per la pròpia cultura. La catalana, la barcelonina, la nostra, és una cultura indestriable del cristianisme, de la tradició catòlica. No cal agenollar-se davant del Santíssim per entendre-ho; n’hi ha prou amb haver llegit Verdaguer, Gaudí o Maragall. El problema és que molts dels nostres governants, i una part creixent dels ciutadans, confonen laïcitat amb amnèsia.
La segona qüestió és de pura higiene democràtica. Barcelona és avui governada per un partit que té deu regidors de quaranta-un. Amb aquesta minoria escarransida, l’alcalde actua com si fos hereu de Ferran el Catòlic. Pot fer i desfer, suprimir i imposar, sense que ningú li exigeixi comptes. I això, senyors, no és governar: és decorar el poder amb la disfressa del vot.
Així, entre estrelles còsmiques i hospitals avortistes, Collboni pot dormir tranquil.
La ciutat, mentrestant, es va buidant d’aquell esperit que la feia singular. Quan la tradició deixa de ser viscuda, passa a ser decorat. I quan fins i tot el decorat és prohibit, només queda l’escenari nu, il·luminat per una estrella freda i inhumana.
Potser és aquesta, al capdavall, la nova llum de Barcelona.
El missatge és clar: a Barcelona pots creure en qualsevol cosa, menys en el que ha cregut la ciutat durant segles #Collboni #Barcelona Share on X
