De forma sobtada i després d’un llarg període inicial d’incomunicació amb els partits de l’oposició, i de presa unilateral de decisions, Sánchez canvia l’escenari per passar a plantejar uns “nous Pactes de la Moncloa“.
Entre un i altre plantejament, es poden assenyalar com a fets més distintius la multiplicació de les crítiques a la forma com el govern espanyol va abordar i gestionar la Covid-19, fins a situar a Espanya en el primer lloc del món en morts per habitants. Ja representa el 15 per cent del total global, quan Espanya vol dir menys de l’u per cent de la població mundial.
Però la insistència i reiteració en aquests pactes, les crides a la unitat i el ja tòpic “posar-hi el coll” s’assemblen més a una pressió política per forçar la mà al contrari, que a una veritable voluntat de diàleg com la que va presidir la iniciativa històrica del president Suárez. L’última sessió parlamentària no va posar en escena, precisament, un estil dialogant per part del govern, que va centrar l’acció, de la mà de la portaveu del PSOE Susana Lastra, en la desqualificació ad ominen, del PP.
Però sent important el clima i les paraules per crear un nou escenari (hagués estat impossible uns pactes de la Moncloa amb Suárez si aquest i el portaveu d’UCD al Congrés s’haguessin produït en termes semblants als de Sánchez i Lastra), encara resulta més decisiu els continguts d’aquests pactes, perquè en definitiva és el que compta: què proposa el govern de Sánchez en un acord complex que vincula, o ho pretén, a l’oposició, comunitats autònomes, sindicats i organitzacions empresarials.
Per contra, els Pactes de la Moncloa originals van venir precedits d’un acurat treball de govern. El vicepresident econòmic Enrique Fuentes Quintana va encarregar a José Luis Leal, Director General de Política Econòmica, formar un grup de treball amb Manuel Lagares, sotssecretari d’economia, Luis Ángel Rojo, del servei d’estudis del Banc d’Espanya, i un dels destacats economistes de l’època, i Blas Calzada, Director de l’Institut Nacional d’Estadística. Aquest grup de treball va concretar un document amb mesures en tres horitzons temporals diferents, a curt, mitjà i llarg termini, i va ser la base sobre la qual van tractar després els partits polítics, uns més favorables que altres. Leal i Ramon Tamames, que llavors era un destacat dirigent del Partit Comunista, a més d’un reconegut economista, van ser els responsables d’elaborar unes conclusions comunes, i a més es van formar 10 comissions de treball amb tècnics dels diferents partits.
Ara, no hi ha res de tot això. El president Sánchez es limita a cridar els dirigents de l’oposició per conversar amb ells. Però a què condueixen aquesta multitud de converses sense disposar d’una proposta de Govern sobre la qual pactar? Per exemple, ¿S’introduirà el tema de la sanitat pública a curt, mitjà i llarg termini? Es plantejarà com corregir els errors que han provocat una mortalitat tan escandalosa a Espanya? Atès que la sanitat i els serveis socials són competències traspassades al cent per cent a les autonomies i que el seu sistema de finançament fa anys que està obsolet i ha de renovar-se, ¿s’abordarà aquesta qüestió i en quins termes? Quin és el plantejament econòmic per sortir de les profunditats de la crisi i de l’atur? S’apostarà pel sector automobilístic, un dels més potents i amb més capacitat d’arrossegament de la nostra indústria? Quins escenaris contempla el govern de l’afectació de la COVID 19 a curt, mitjà i llarg termini, i com considera que afectarà l’activitat econòmica una incidència de la pandèmia que probablement tindrà forma de dents de serra almenys fins que s’arribi a una vacuna?
Sánchez es limita a cridar els dirigents de l'oposició per conversar amb ells Share on XÉs l’hora dels grans caps pensants, de les bones polítiques d’Estat, del diàleg tècnic al més alt nivell, d’auditar bé les necessitats de la gent i a partir d’elles buscar les millors respostes. Però tot això requereix concreció, textos, propostes, compromisos, persones, perquè, en definitiva, tot s’encarna en elles. On són els equivalents a Jose Luis Leal i Ángel Rojo, per citar dos noms del projecte governamental de llavors?
Mentre tot això no sigui visible, tenim el perfecte dret, més coneixent el comportament habitual de Sánchez, de creure que només es tracta de crear imatges, difuminar la responsabilitat del govern en la tràgica situació espanyola, de lligar curt a l’oposició, per estalviar-se les seves crítiques. En definitiva, servir-se del poder per mantenir-lo, abans que aplicar-lo per resoldre els problemes de tots. Aquest, diguem mal pensament, té un clar desmentit: que el govern de Sánchez i Iglesias posi damunt la taula la seva proposta de pacte.
