Per què resulta estrany parlar de la fixació entomològica, és a dir, amb constància insectívora, a situar comissions per aclarir les responsabilitats sobre delictes presumptes i reals de pederàstia, però limitats només a l’Església?
Doncs l’estranyesa, per poc que hom raoni per compte propi, neix de dos motius. El primer precisament permet situar el focus només en un subjecte col•lectiu concret, l’Església catòlica, com si aquesta fos la màxima responsable dels abusos infantils aquí i arreu. El segon motiu prové, cal tenir memòria, del fet que les primeres accions contra l’organització catòlica amb aquest motiu s’inicien l’any 1992. És a dir, fa 3 dècades, a l’àrea anglosaxona, i no s’han adonat des d’aleshores, malgrat l’evidència que la majoria d’aquests casos estaven prescrits perquè s’havien produït en els anys 60 i 70 a rebuf d’una cultura molt particular en aquest terreny, que també va fer forat en determinats membres de l’Església.
Cal recordar que avui en dia encara existeix l’organització Nambla que vol dir North American Man/Boy Love Association. Aquesta organització, radicada a Nova York i San Francisco, defensa que no hi ha d’haver una edat mínima per mantenir relacions sexuals entre persones. És, per tant, una organització d’activisme pedòfil que va ser creada el 1977. Però, el més interessant del cas és que formava part d’ILGA, l’Associació Internacional de Gais i Lesbianes des del 1983. Era un membre de ple dret i només va ser exclosa de la internacional gai i lèsbica quan aquesta entitat va demanar ser membre de les organitzacions no governamentals de Nacions Unides. Aquest fet va comportar nombroses protestes i va conduir a la internacional homosexual a excloure Nambla de la seva organització, perquè en cas contrari no hauria aconseguit el reconeixement que cercava.
Cal també recordar en aquest sentit que el 1985 l’ILGA va votar una resolució que assenyalava que “els joves tenen dret a decidir per ells mateixos la seva vida sexual i social” i que “les lleis sobre l’edat de consentiment tendeixen més a oprimir-los que a protegir-los”. A casa nostra la revista Lambda no va tenir inconvenient en publicar un reportatge en el qual s’explicava com un adult seduïa un menor. Malgrat aquests fets, avui en dia s’evita curiosament relacionar l’homosexualitat amb la pedofília i la pederàstia, malgrat que precisament en el cas dels presumptes o reals culpables eclesiàstics en la seva immensa majoria i a diferència d’altres organitzacions, es caracteritzen per ser relacions pederàstiques amb barons menors d’edat.
Ja el 1994 el ministeri d’Asuntos Sociales va encarregar al Dr. Félix López un informe que entre altres coses apuntava que els abusos a menors comesos per mestres i professors afectaven el 23% de les nenes i el 10% dels nens. Aquest fet, que es pot prolongar fins a l’actualitat amb dades de la dècada compresa entre 2009-2019, assenyala segons l’estudi de la fundació ANAR, dedicada des de 1970 a l’ajut dels nens i adolescents en risc, que els presumptes delictes comesos per membres de l’Església només signifiquen el 0,2% del total. De fet, amb aquestes dades es pot constatar com per cada delicte d’abús comés per un sacerdot, 5 han estat comesos per monitors, 18 per mestres i professors, 26 per relacions iniciades a internet, 40 amb la seva parella o exparella i 72 per un amic o company.
En l’actualitat és notícia, però marginal, el fet de les nombroses imputacions de persones que treballen per a la Generalitat Valenciana, acusades presumptament d’encobrir abusos sexuals a joves tutelades i un afer de característiques semblants, també en la seva reiteració, pesa sobre el govern insular pel mateix motiu. Molt més dubtós, però també notícia de premsa, es dona en algun cas semblant en la Comunitat de Madrid.
Però, tota aquesta abundància de referències, de reiteracions que assenyalen a col•lectius i al mateix estat com a responsables de, com a mínim, omissió davant l’abús infantil de funcionaris i persones a càrrec seu, mai s’ha aixecat per part ni dels mitjans de comunicació ni dels partits polítics la demanda que es constituís una comissio per indagar aquests afers.
De tota aquesta història, uns punts assenyalats pels fets esdevenen evidents. El primer és que fa massa temps que dura el fet de situar el focus sobre l’Església catòlica donant voltes a un molí que poca cosa nova aporta, amb l’agreujant que aquesta institució és l’única en tot el món que des de fa més d’una dècada ve prenent mesures reiterades per esmenar, prevenir i indemnitzar els casos que es poden produir. No hi ha cap més institució que hagi abordat directament aquest afer. No ho han fet les corporacions professionals dedicades, per exemple, a l’ensenyament o a la pràctica esportiva, en les quals són nombrosos els casos d’abús. No ho han fet els poders públics malgrat que abunden els casos en els àmbits de la seva responsabilitat, i ni tan sols ho ha fet Nacions Unides, sobre la qual no només pesen abundants denúncies d’abusos, sinó també d’explotació sexual de menors a càrrec de membres que es trobaven en l’exercici de missions sota la responsabilitat d’aquesta institució.
El segon fet és que a hores d’ara ja és evident que l’Església ocupa el paper d’un boc expiatori d’una malaltia social molt estesa i de la qual ella en té una responsabilitat marginal. La pedofília, la pederàstia, el tràfic de pornografia infantil són un mal estès que corroeix la nostra societat i que els poders públics i els mitjans de comunicació no aborden en tota la seva dimensió. Un fet que és habitual quan el mal està tan extens perquè una part dels que haurien d’abordar-lo, en realitat estan implicats directament o indirectament en el problema.
En aquest sentit, tercer punt, és evident que situar el focus de la pederàstia en l’Església permet ocultar la immensa massa submergida de l’iceberg del problema.
Ara, constatats tots aquests fets, el que resulta inexplicable és la incapacitat de la mateixa institució eclesial catòlica per sortir de sota el focus. Al contrari, actuen de manera de col·locar-se en primer pla i d’aquesta forma compleixen amb el paper que el guió d’aquest relat els hi ha assignat. És realment sorprenent. La decisió del cardenal Omella de posar en marxa una nova comissió limitada només als casos eclesials és una mostra més d’aquest error sistemàtic.
En lloc de reclamar de la societat i de les institucions públiques un abordatge complet i a fons de la pederàstia, el que fan és insistir en el seu protagonisme en aquesta matèria. Aquesta via no només perjudica la pròpia institució, sinó que a més contribueix, encara que no sigui la seva voluntat, a mantenir l’ocultament d’aquest mal social a força de continuar fent de boc expiatori.
Loading ...
