Si hi ha un moment delicat per a Pedro Sánchez és ara, a l’hora de formar govern. Per una banda ha apostat per una coalició amb Podemos. Per una altra, aquesta iniciativa és fortament contestada, també des de l’àmbit socialista, i planeja com un voltor la maniobra del PP per facilitar un govern socialista, però sense Sánchez de president.
És moment, per tant, de suavitzar totes les arestes i pacificar les enemistats. Així ho ha fet, per exemple en el cas dels independentistes catalans, passant de parlar de “conflicte social” a Catalunya, que no els hi agrada gens, a “conflicte polític” que és una definició molt ben acceptada per ERC i JxCat.
En aquestes condicions, per què la ministra Celaá va crear un conflicte innecessari precisament en la seva intervenció en la inauguració del Congrés d’Escoles Catòliques que agrupa 6.000 centres concertats, el passat 14 de novembre? En la seva intervenció, que podria haver anat per camins ben tòpics i tranquils, va fer una precisió jurídica discutible i conflictiva en afirmar que la llibertat d’elecció del tipus del centre per part dels pares no queda recollida en el que estableix l’article 27 de la Constitució.
Aquest seria un debat jurídic que té moltes dimensions i lectures, però que des del punt de vista polític sembla absolutament inapropiat obrir-lo en aquest moment, perquè fomenta el prejudici que el nou govern, fortament descantat cap a l’esquerra, aniria a arrasar l’escola concertada.
Al marge dels problemes pressupostaris que aquest fet comportaria, donat que tots els alumnes que es traslladessin a la pública generarien un cost addicional en un moment que no s’està per a alegries pressupostàries, sembla innecessari haver obert aquest meló a la cara dels més directes afectats, les escoles concertades.
La ministra encara va anar més enllà, perquè va assegurar que el dret dels pares a decidir sobre la formació religiosa i moral dels seus fills, establert per la Constitució, és un dret que no té res a veure amb escollir centre, sinó que l’escola pública pot garantir-ho. Si l’apuntament sobre l’article 27 resultava discutible, aquesta formulació ja esdevé poc presentable perquè d’una banda l’escola pública ha de partir de la neutralitat i en conseqüència no pot acollir l’educació en diverses formulacions morals, ni religioses.
Cal recordar aquí que l’assignatura de cultura religiosa confessional és formalment això, cultura, i no educació religiosa en el sentit catequètic i moral que sí imparteixen la majoria d’escoles d’ideari cristià. En tot cas, debats a part, el que sí que és evident és que la ministra Celaá ha fet explotar una bomba, i no pas petita, en un moment molt delicat de la vida política espanyola. El perquè ho va fer encara forma part del secret de sumari.
