El 16 de juliol es podia llegir en titulars de primera plana: cremen 33 incendis, 14 sense control. Des d’aleshores, tot ha anat a pitjor: morts, ferits, cases destruïdes, desenes de milers d’hectàrees de bosc arrasades pel foc. És l’Espanya cremada. La segona onada de calor, molt més persistent, ha encès els boscos de tota la Península Ibèrica, i més enllà, a Grècia i França.
El canvi climàtic explica moltes coses, però no totes, i en justifica moltes menys. Els grans incendis forestals en un país com Espanya, de dimensió modesta, economia desenvolupada i intervencionisme estatal, no tenen perquè ser el malson recurrent actual. Això no és Austràlia on, entre setembre del 2019 i principis de gener del 2020, es van cremar a Nova Gal·les del Sud i Victòria al voltant de 5,8 milions d’hectàrees de bosc de fulla ampla, principalment temperat. Si bé altres desastres recents, com els de Xile i Portugal el 2017, Grècia el 2018 i Califòrnia el 2018 i el 2020, assenyalen la necessitat d’estratègies d’adaptació al canvi de clima i de mitigació dels grans incendis forestals.
El canvi climàtic antropogènic és probable que sigui el principal impulsor d’aquests desastres. Als Pirineus i territori relativament lliure dels incendis estivals, els grans focs forestals es dispararan si les onades de calor augmenten entre 3℃ i 8℃. Però no tot és canvi climàtic, també hi influeixen successos com La Niña i El Niño, sobretot, a Austràlia i la Costa Est dels EUA.
Anem a allò concret: L’incendi forestal es veu afavorit per una sèrie de factors: (1) L’ estrès hídric, per dèficits de precipitació a l’estació humida i per la baixa humitat relativa de l’atmosfera. Per sota del 40% el risc és evident i augmenta a mesura que baixa. A menor aigua atmosfèrica i en la vegetació, més inflamabilitat. (2) La força del vent aporta oxigen per a la combustió, i en funció de la procedència facilita o frena l’avenç de les flames. A partir d’una determinada quantitat de calor, l’incendi genera les condicions de propagació atmosfèrica pròpies; és una de les causes que dificulten l’extinció dels grans incendis. (3) Majors càrregues de combustible al bosc, fan el foc més “explosiu” i també hi influeixen la naturalesa i la mida de les fraccions combustibles del sotabosc. (4) La continuïtat de la massa forestal. (5) L’orografia, atès que el pendent afavoreix l’ascens i la velocitat del foc i dificulta les tasques d’extinció. D’aquestes cinc condicions, quatre han empitjorat amb el pas del temps i per diferents causes, però només la primera està estretament vinculada al canvi climàtic.
I què podem fer? Sempre tindrem grans incendis forestals, però podem reduir-ne la probabilitat, freqüència i mida. Les següents són algunes consideracions fruit del meu aprenentatge.
L’experiència de Catalunya
Quan feia dos anys que era conseller d’Agricultura, vaig tenir la desgraciada experiència dels grans incendis del 1986 en què es van cremar 65.511 hectàrees, tot i que la campanya s’havia preparat amb cura. Tots dos fets em van portar a la conclusió de la necessitat de reconsiderar l’enfocament de la lluita contra el foc forestal, que va arribar de la mà de la concepció estratègica de la lluita contra el focus i la seva translació als focs forestals: la clau és evitar que el focus no es converteixi en un front, i per això és determinant el temps d’intervenció, perquè la superfície cremada tendeix a créixer en funció del quadrat del temps transcorregut (t 2) des del començament. Per aconseguir-ho cal complir tres condicions, a les quals es va afegir una quarta fruit de les dades: (a) Detecció ràpida del punt d’ignició basada (ara es pot perfeccionar) en la columna de fum. (b) Intervenció immediata. Es tracta que una primera força d’extinció, encara que estigui dotada d’un potencial escàs, arribi el més aviat possible. (c) Control del territori, per tal que la població i voluntaris organitzats estiguin estretament vinculats a la vigilància, primera intervenció i logística de contenció. Finalment, i basant-nos en les dades disponibles, que avui són extraordinàriament superiors, (d) la detecció anticipada, que assenyala unes àrees de major reg que canvien en funció de les condicions del clima i del bosc, i la definició de les quals facilita una distribució més eficaç dels recursos i mesures.
Tot això es va concretar: Per exemple, el temps de detecció des del moment de formació del focus no havia de superar els 14 minuts i aquest mateix temps hauria de ser el màxim de la intervenció. En menys de mitja hora el focus havia de ser detectat i intervingut. A mesura que es tendeix a aquest resultat, el risc d’un gran incendi disminueix. En les condicions ambientals actuals, el temps segurament ha de ser menor.
Tot aquest nou plantejament va exigir canvis importants: es va constituir el Cos d’Agents Rurals, que portaven el pes de la detecció i ajudaven en la intervenció, i es van regular les Agrupacions de Defensa Forestal i els Voluntaris Forestals. Tot plegat, el programa Foc Verd, que és així com es va denominar, va comptar amb un crèdit extraordinari de 1.500 milions de pessetes, equivalent a 9 milions d’euros (1986).
L’èxit va ser immediat i extraordinari. Entre el 1987 i el 1993 es van cremar en total 26.000 hectàrees; una mitjana anual de 3.721 hectàrees i any per a una superfície forestal de 2,04 milions d’hectàrees, de les quals més d’un milió (1,12) són de bosc. El 1994, el programa va fallar i se’n van cremar gairebé 76.000. Va ser la conseqüència d’una relaxació en el mètode. Després d’anys sense sorpreses va demostrar que no estava preparat per contenir grans incendis. Feta aquesta excepció, i després d’aquesta anomalia, el nombre d’hectàrees forestals cremades ha estat francament baix, la majoria d’anys al voltant de les 3.000, amb les excepcions de 1998 (18.000) i 2012 (15.000).
En definitiva, Catalunya té, des de finals dels vuitanta, un nombre reduït d’hectàrees de bosc cremades i de grans incendis, però quan aquests es produeixen resulta molt costós controlar-los malgrat l’abundància relativa dels mitjans.
Perquè el sistema Foc Verd i la seva evolució al llarg dels anys; l’aplicació de l’estratègia contra el focus, només està pensat per evitar que es produeixin grans fronts de foc, però no serveix per afrontar un esdeveniment d’aquest tipus. L’èxit l’ha acompanyat, però ja no n’hi ha prou perquè l’escenari és cada cop més favorable als grans incendis forestals.
A partir d’aquestes consideracions, puc precisar un possible enfocament per evitar o reduir l’Espanya cremada. Serà el proper dia.
Article publicat a La Vanguardia
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.