Hi ha decisions de govern que arriben després d’un Consell de Ministres, amb el seu ordre del dia, el seu relat oficial i aquella solemnitat una mica fatigada de la política institucional. I n’hi ha d’altres que arriben abans, anunciades per tercers, com qui destapa un regal abans que l’amfitrió hagi entrat a la sala. EH Bildu ha anunciat la pròrroga de l’escut social abans que ho fes el mateix govern. I, de passada, ha certificat que el seu suport a Pedro Sánchez continua ferm fins al final de la legislatura.
No és habitual, però tampoc és del tot estrany. Sánchez ja ha fet servir en altres ocasions aquest mecanisme: deixar que l’aliat anunciï la bona nova, com a premi a la fidelitat. D’aquesta manera, Bildu queda configurat com un dels bastions més sòlids del PSOE. Una cosa així com una columna mestra, però anunciant notes de premsa.
L’escut social té com un dels seus punts estrella la prohibició de desnonar inquilins vulnerables que no paguen, ara prorrogada. Mesures que tenen un impacte extraordinari —i no precisament subtil— sobre el mercat de l’habitatge. Aquí és on convé recordar aquella definició tan útil: populisme és aplicar solucions simples a problemes complexos. Si és així, Sánchez fa populisme a mans plenes, amb discurs progressista.
El problema de l’habitatge —desnonaments, famílies incapaces d’assumir els lloguers actuals— té dues causes principals.
La primera: el govern ha dormit a la palla durant més de set anys sense generar prou oferta d’habitatge. El dèficit s’ha tornat brutal i el resultat és una crisi històrica. Resoldre-la exigeix temps, diners i capacitat executora. I no s’està fent cap de les tres coses.
La segona causa és salarial. Els salaris a Espanya són baixos, i això connecta amb un altre mal crònic: la productivitat. És clarament inferior a l’europea i, el que és pitjor, els milers de milions dels fons Next Generation no han complert la seva missió de millorar-la. El resultat és conegut: el cost laboral unitari espanyol és entre un 20% i un 30% inferior al de la zona euro i Alemanya. Es paga menys perquè es produeix menys. I es produeix menys perquè no s’ha invertit bé.
A tot això s’hi afegeixen altres ramificacions: la baixa despesa pública en ajuts a la família, als fills i a la maternitat, que incideix directament en la situació residencial de moltes persones. Davant d’aquest panorama complex, la resposta del govern és la prohibició: prohibir desnonar, prohibir apujar lloguers. Una política basada més en el “no” que en el “com”.
El resultat és tot menys solucionar el problema. Les úniques vies reals són dinamitzar l’oferta d’habitatge —especialment el de protecció oficial— i millorar els salaris. Però això no passa. Per fer una política efectiva caldria una inversió pressupostària del 0,7% del PIB, uns 11.151 milions d’euros de 2024 a l’any. La realitat? El pressupost va superar els 6.800 milions, però només se’n va executar el 32%: uns 2.176 milions. La pitjor capacitat executora de tots els ministeris, amb zero desemborsaments en préstecs ICO per a habitatge social malgrat les transferències prèvies.
La constatació és clara: el pressupostat només cobreixen un 60% del necessari i, a sobre, no s’executa ni una cinquena part del que caldria. Així, el problema no només no se soluciona, sinó que empitjora.
Mentrestant, des de l’inici de la legislatura, l’IPC ha pujat un 17,6% i els salaris un punt menys. Però la realitat quotidiana és encara pitjor: els aliments han pujat per sobre de la mitjana de l’IPC, i les famílies amb rendes baixes dediquen una part molt més gran dels seus ingressos a menjar. Progressisme a la teoria, tensió a la nevera.
I què provoquen les prohibicions en desnonaments i la limitació dels lloguers? Doncs, paradoxalment, un càstig addicional per a la població amb menys ingressos. D’una banda, el govern trasllada el cost de la crisi social als petits propietaris —els que tenen un o dos pisos— en lloc d’assumir-lo ell mateix.
Aquí apareix la gran contradicció d’un govern que s’autodefineix com a progressista: al llarg del mandat, les rendes mitjanes i baixes ho passen cada vegada pitjor, mentre que les rendes del capital són les que han vist millorar els seus ingressos. Joves i famílies amb fills, malament; gent gran amb patrimoni i inversors borsaris, força bé.
Coses del progressisme de Sánchez. Un progressisme que anuncia abans d’hora, prohibeix molt i resol poc. I que, com diria Pla, té una gran virtut: sempre sembla que estigui fent alguna cosa, encara que el problema continuï exactament al mateix lloc.
No et perdis demà l’anàlisi en profunditat de Converses sobre “els efectes de l’escut social”.
L’escut social protegeix el relat, no el mercat immobiliari. #Política Share on X
Loading ...
