L’escenari de la tragèdia

Els perfils estilitzats d’aquest escenari no assenyalen el continuat creixement de l’epidèmia i de les defuncions. Estem lluny que la corba sigui continguda, tant que qüestiona la seva mateixa direcció. No es va actuar d’acord amb els que assenyalaven els models predictius a mig termini, i es va adoptar una estratègia de contenció passiva, en lloc d’activa, que estava condemnada al fracàs davant d’uns focus que es transmeten amb tanta facilitat. Està per veure els costos polítics de tot això. En tot cas, els econòmics seran molt grans.

Les institucions de l’Estat es veuen sotmeses a una doble i gravíssima crisi, la de la resposta a la pandèmia i la que experimenta la figura del Rei. Les cassolades, particularment intenses a Catalunya, però generalitzades a tot Espanya, no són una anècdota. Es plantegen dos interrogants no menors: quin serà el paper d’Iglesias? i fins a quin punt Sánchez està disposat a sacrificar-se per protegir la monarquia?

D’altra banda, el govern espanyol necessita un pressupost d’emergència per al que queda d’any. Ni li serveix el que tenia previst, ni pot continuar funcionant amb un altre pressupost prorrogat. Les circumstàncies, la forma com es va produir el recent debat, fan que aquesta necessitat pugui ser ben coberta amb un pressupost de consens amb el Partit Popular, encara que això podria tensar les relacions amb Unides Podem.

En realitat, i com afirma el mateix govern, estem davant d’una situació de guerra. El problema és que encara no s’ha adoptat el projecte econòmic que respongui realment a aquest plantejament, és a dir, a una economia de guerra, que començaria per estimular o forçar a determinades activitats industrials a transformar la seva producció per produir aquells béns necessaris, que ara es troben amb una demanda insatisfeta. Una situació que afecta específicament la sanitat. També s’hauria agilitzat la transformació d’hotels buits en hospitals “nets” per acollir aquells malalts que no necessiten d’instal·lacions especials i no estan infectats. És una altra tasca en la qual el govern va amb retard.

L’acreditat Institut de Virologia d’Alemanya considera que aquesta pandèmia durarà uns dos anys i actuarà per onades. Si això fos cert, ens situaria en un estat difícil fins a finals d’hivern del 2022. En qualsevol cas, està clar que la solució no arribarà fins a disposar d’una vacuna, cosa que la majoria de previsions situen per d’aquí a un any, més el temps per al seu ús massificat, encara que altres més optimistes assenyalen que és possible per a principis d’aquest hivern. Una previsió podria ser, en el cas espanyol, que el pic de la crisi s’aconseguirà en tot o bona part el mes d’abril, per a remetre significativament des de la segona meitat de maig i que, sense desaparèixer del tot, pogués ressorgir amb força al novembre. En qualsevol cas, el govern té el deure d’abordar el problema, no amb la visió de vol gallinaci amb la que fins ara ha funcionat, sinó amb previsions a mitjà i llarg termini i polítiques públiques que s’acomodin a elles.

Espanya previsiblement entrarà en recessió aquest any, com el conjunt de la zona euro, les previsions auguren una reducció d’entre el 15% i el 22% del PIB, fins ara estimat. Per tant, l’impacte econòmic serà considerable. D’aquí la necessitat d’articular una economia de guerra, que no solament ha de vetllar per la situació social de tots els ciutadans, sinó que haurà d’exigir al mateix temps un esforç inusual. És concebible en les actuals circumstàncies unes vacances plenes el mes d’agost com si no passés res?

El govern de la Generalitat i l’independentisme s’han constituït en la nota més discordant en tot aquest escenari, sense pensar que les seves actituds passaran factura. La forma com ha gestionat el govern espanyol la crisi és òbviament criticable, però no per raó del seu centralisme, sinó per la seva falta de capacitat, la mateixa que manifesta i fa créixer el govern de la Generalitat.

La seva visió de resoldre el problema a força d’aixecar una mena de frontera amb la resta d’Espanya és absurda i la seva prèdica d’un confinament total dels ciutadans tancant tota la producció del país té el seu contrapunt en l’actitud del govern basc, que més aviat preconitza el manteniment de la indústria compatible amb el màxim de seguretat.

L’única decisió important que ha pres Torra i el seu govern té un resultat lamentable. Es tracta del confinament d’Igualada i el seu entorn, la conca d’Òdena, que es va realitzar sense adoptar i concentrar els recursos necessaris. El resultat és que l’hospital d’Igualada es troba desbordat per falta de personal. La molt millorable consellera de Salut, Alba Vergés, no pot justificar la manca de recursos i personal a força de dir que tenen necessitat de recopilar més informació prèvia, perquè això és demostrar la improvisació amb què s’ha funcionat.

No es pot tancar un focus sense prèviament aportar els mitjans extraordinaris perquè puguin fer front a aquesta difícil contingència. La Generalitat ha condemnat amb la seva improvisació a 70.000 catalans a viure en un estat d’angoixa i de risc imperdonables. Acostumats a viure en el món de ficció de la República, que tot ho suporta, són incapaços d’abordar la realitat i això és molt perillós en les circumstàncies actuals, perquè estan utilitzant l’alarmisme i la tragèdia per cobrir la seva incompetència i per desenvolupar la seva política d’enfrontament amb el govern espanyol.

La Consellera de Sanitat no pot alarmar els ciutadans sortint a informar que d’aquí pocs dies el sistema quedarà col·lapsat, perquè aquest anunci no justificarà per res la seva inanitat. La seva tasca és treballar perquè aquest possible col·lapse no arribi, o sigui el menor possible. I cal dir que fins ara no s’ha fet res. Està en mans del govern de la Generalitat evitar-ho, traslladant malalts dels hospitals a hotels medicalitzats en tots aquells casos en què la raó del seu internament no és el virus, ni estan subjectes a necessitats de tractament molt específiques. No s’ha fet res d’això.

Mentrestant, Catalunya entrarà en una fase crítica a la qual arriba amb retard. Les dades del dia 19 són preocupants: s’ha arribat als 2.702 casos, amb 92 casos greus i 55 morts. Ha estat el major increment en un dia, i el problema addicional és que accentuï la histèria del govern, que s’hauria de centrar a donar respostes com per exemple aquesta: Com és possible que hi hagi 228 sanitaris contagiats? Amb quines mesures de prevenció treballa el Departament de Sanitat?

Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS