Recordaran Juana Rivas. Va ser un colebrot l’estiu passat per les seves denúncies contra el seu marit italià i pel fet d’haver segrestat els seus fills. Els seus arguments van ser refusats reiteradament per la justícia italiana i per l’espanyola fins a arribar al Tribunal Suprem, que finalment la va condemnar pel segrest dels seus fills. Però a l’hora de la veritat aquesta condemna s’ha convertit en un frau. El cas de Juana Rivas i la sentència significaven una afronta per la ideologia militant del govern socialista. I entre justícia i la ideologia, naturalment ha guanyat la segona.
La sentència s’ha convertit en una caricatura. D’entrada no va ingressar a la presó, sinó que ho va fer en un centre d’inserció. Primera i greu anomalia. Però és que, a més, en aquest centre només hi ha estat 24 hores. Li han donat el tercer grau de manera immediata, i d’aquesta manera ha entrat per una porta, sortit per l’altra l’endemà i ja està a casa seva sota un real o teòric control telemàtic. Però és que a més ni tan sols aquest tercer grau el complirà de manera completa perquè serà indultada, només faltaria.
Aquesta gran injustícia, que ha d’indignar a molta gent que està empresonada per menors motius i que no gaudeix de cap d’aquests avantatges, posa de relleu que la millor protecció és actuar en nom del feminisme de gènere i acusar per definició sempre als homes de tots els mals.
Un altre exemple paral·lel el podem trobar en l’homicidi confés d’una dona contra la seva filla perquè es volia venjar del seu ex, a la població de Sant Joan Despí. És un fet tan escandalós com el de l’home que mata als seus fills per la mateixa lògica, però mentre que un cas omple dies i setmanes de telenotícies, l’altre mereix una atenció tan marginal que la majoria de la població no se n’assabenta.
El pare de la filla assassinada (Yaiza de 4 anys), morta per la seva mare, María Cristina Rivas de 35 anys, ha declarat ell i la seva família que lamenten la poca atenció i suport que els hi han donat les institucions. Es queixen que no hi ha hagut ni un minut de silenci, ni una condemna pública, ni cap expressió de solidaritat institucional. És una asimetria ben bèstia que cada vegada converteix més els homes en uns éssers proscrits, no pel que facin, sinó senzillament pel fet de ser homes.
Loading ...
