El pràcticament estrenat de nou TC, que reflecteix la voluntat política de Sánchez, ha iniciat el seu caminar amb un escàndol que el desacredita. El tema és l’avortament, més ben dit, el recurs d’inconstitucionalitat presentat contra la llei de l’avortament promoguda per la ministra Aído del govern de Rodríguez Zapatero.
Però tot i ser un tema polèmic, malgrat que el PP intenti passar-hi de puntetes, l’escàndol que genera el TC presidit per l’exfiscal general de l’estat Cándido Conde-Pumpido, va molt més enllà perquè qüestiona d’arrel la imparcialitat i objectivitat del garant de la Constitució.
Tot gira entorn del fet que els quatre nous membres, tres proposats pel govern, (Conde-Pumpido, Juan Carlos Campo, exministre i exsecretari d’estat de Justícia, i Inmaculada Montalbán, magistrada que anteriorment ha ocupat el càrrec en el CGPJ), així com la proposada pel PP (Concepción Espejel, que també ha estat anteriorment en aquest òrgan de govern dels jutges), es van pronunciar formalment en el seu moment sobre la llei que ara s’examina per valorar la seva constitucionalitat.
Amb aquest sol anunciat és evident que tots ells havien d’apartar-se voluntàriament de decidir sobre aquesta qüestió. Perquè de forma formal i notòria havien manifestat la seva posició, que era, en els casos dels tres magistrats governamentals, totalment favorable al govern.
Però no s’han volgut retirar i han refusat la recusació que una sèrie de signants del recurs d’inconstitucionalitat els hi demanaven, entre altres raons perquè estaven tan contaminats que era de llibre el fet que no participessin en les deliberacions.
Però com en aquest moment al TC hi ha una àmplia majoria governamental, han tirat pel dret i han negat que hi hagués motiu per ser recusats perquè diuen que el seu criteri jurídic es va produir molts anys enrere. Però, és clar, aquesta afirmació no significa ni molt menys que hagin canviat d’actitud, que continua sent exactament la mateixa i, per tant, la referència al temps passat no té cap mena de sentit. El tindria si al mateix temps adduïssin que ja no mantenen la posició d’aleshores, però això, és una possibilitat metafísica perquè són persones que a la seva condició de magistrat i juristes els uneix la seva estricta disciplina a les decisions del govern, com es fa palès en tota la seva trajectòria professional.
Però si això ja és motiu de descrèdit, perquè situa un precedent terrible com és el de considerar si un està contaminat o no, ja no depèn dels fets sinó de la força dels vots en el si del tribunal, encara ho és més el fet que la magistrada Concepción Espejel que per decisió pròpia va comunicar que no participaria, la majoria del tribunal ha decidit que no li admet aquesta decisió i l’obliga a participar, vulnerant així el principi de consciència de la mateixa magistrada.
Subratllem la contradicció: per una banda, a l’hora de negar les recusacions impera la subjectivitat sota el judici de què van dir aleshores, tot i que el temps transcorregut ja no compta en el moment actual, malgrat que continuen pensant el mateix. I en relació amb Concepción Espejel impera, no el respecte a la decisió en consciència de la magistrada, sinó la imposició de la majoria de vots de qui no els hi interessa aquest testimoni perquè posa en evidència els que, estant en igual o pitjor situació, no es volen apartar de la decisió.
Tot plegat configura un greu poti-poti que va més enllà de l’avortament perquè afectarà a tota altra qüestió que tingui recursos pendents, com és l’eutanàsia o la llei d’ensenyament i altres. Deixa al TC desqualificat de tota independència i convertit en un simple apèndix de la voluntat del govern de torn i la majoria que ha aconseguit configurar.
S’intenten justificar totes aquestes arbitrarietats adduint que si es produïssin les recusacions, no hi hauria el quòrum necessari per decidir.
Però és clar aquest fet instrumental no pot condicionar l’existència de raons objectives que fan a totes aquestes persones incompatibles amb participar en la sentència del tribunal.
D’altra banda, cal dir que el quòrum, fins i tot en aquest supòsit, no s’assoleix perquè està pendent d’anomenar un altre magistrat per part del Senat que correspon al PP i que es troba bloquejat en aquella instància. Per tant, a més hi ha una burla política perquè els que fan el possible perquè el tribunal no pugui funcionar amb normalitat, és la mateixa majoria governamental que ara el controla.
Per si això no fos prou, les organitzacions professionals de la magistratura estan fent un paper que està lluny del que s’espera d’aquestes instàncies de la nostra societat.
L’Associació Profesinal de la Magistratura (APM), l’Associació Judicial Francisco de Vitoria (AJFV) i el Foro Judicial Independiente (FJI) s’han pronunciat en el sentit de no pronunciar-se perquè el TC no és Poder Judicial i, per tant, no els hi correspon dir res. Però alguna cosa sobre el respecte als procediments jurídics, en aquest cas el de les recusacions, sí que podrien dir. Que els jutges fugin d’estudi és una mala cosa.
Els que no han fugit és la minoritària associació governamental de Juezas y Jueces para la Democracia (JJpD) que diu que “unes opinions abocades anys enrere no tenen per què afectar la imparcialitat”.
Més frívol impossible perquè no es tracta de comentaris de sobretaula que poguessin haver fet aquelles persones, sinó d’actuacions formals degudament registrades en les quals manifestaven la seva posició sobre la llei de l’avortament recorreguda.
S'intenten justificar totes aquestes arbitrarietats adduint que si es produïssin les recusacions, no hi hauria el quòrum necessari per decidir Share on X
Loading ...
