Les “solucions” Colau a l’habitatge

És evident la magnitud del problema de l’habitatge i sobretot a les grans ciutats, com són els casos de Madrid i Barcelona, que han practicat polítiques diametralment oposades.

En principi, es podria pressuposar que Colau, que procedeix de l’àmbit de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i, per tant, molt sensible a aquest problema, hauria d’enlluernar amb les seves solucions. No ha estat així, ni molt menys en el seu primer mandant. Però, el més censurable de tot és que en els últims 4 anys els seus resultats són molt pitjors que els de Madrid guiats per una política de tall liberal. Les xifres ens ho indiquen.

A Madrid els preus del lloguer per m2 entre 2018 i 2022 han crescut un 3,7%. A Barcelona, i en el mateix període, ho han fet 4 vegades més, un 13,6%. Es pot pensar que aquest problema de l’augment del lloguer es pot veure compensat perquè s’ha optat per una major oferta en compravenda, però les xifres indiquen tota una altra cosa. En aquell mateix període de temps, l’increment a la capital d’Espanya ha estat del 3,2% i a Barcelona s’ha multiplicat per 5 amb un increment del 15,2%. Les diferències són brutals i assenyalen que les polítiques per afavorir l’oferta d’habitatge al mercat a Barcelona han tingut l’efecte contrari del que es pretenia, registrant uns increments que, comparats amb Madrid, no tenen explicació.

D’altra banda, la construcció d’habitatge en funció del nombre de visats s’ha alentit sensiblement el 2022 a Barcelona, de manera que no arriba ni a 1/3 part dels concedits a Madrid. Quan habitualment la xifra se situa entorn del 40 o 50%.

Per tant, la conclusió és evident: No es tracta només de l’existència d’un problema ben conegut, sinó de la necessitat de modificar les polítiques municipals que s’han dut a terme i que han contribuït a accentuar-lo.

L’anunci del president Sánchez de posar a disposició dels municipis els pisos de la Sareb, és com en altres tantes ocasions una volada de coloms. Amb caràcter general perquè aquest organisme ja ha venut els habitatges amb millor estat i menys problemàtics i el que queda és un cul-de-sac de difícil col·locació al mercat. És a dir, el que ofereix Sánchez és el que ningú vol. De fet, dels 43.000 pisos inicials, ja va quedar clar que només estan disponibles 21.000 i per aquests la majoria estan en mal estat o bé ocupats.

En el cas concret de Barcelona, que és el que ara ens interessa, l’aportació no serveix per gairebé res perquè el mateix Ajuntament calcula que dels 767 habitatges que té la Sareb a la ciutat, i que ja són una xifra molt minsa, només realment 50 continuen buits i a més necessiten reformes. Per tant, a curt termini ni les polítiques de Madrid ni les dutes a terme per Ada Colau ofereixen cap mena d’esperança de solució. Caldrà veure què ens ofereixen els candidats per resoldre un problema que està fent impossible la vida a moltes persones.

 Loading ...