Les reformes promeses i oblidades de Sánchez

Una de les característiques del govern de Sánchez és la continuada formulació d’anuncis de reformes, de grans mesures, de paquets de noves iniciatives que es van succeint al llarg del temps. Al final esdevé que ningú sap exactament a què s’ha compromès el president del govern i quina fiabilitat tenen els seus compromisos, més enllà d’un brindis al sol.

Tenim l’exemple més recent amb el cas de la producció i exportació a Europa d’hidrogen verd per mitjà de l’hidroconducte submarí Barcelona-Marsella. Remuntem-nos més o menys a l’origen. Situem-nos el 2015, campanya electoral per a les eleccions al 20 de desembre. Els seus grans objectius eren afrontar el que anomenava desafiaments relacionats amb la falta d’oportunitats, la desigualtat, la confiança en les institucions i la convivència. I ara fem una breu aturada i reflexionem sobre si aquests quatre aspectes han millorat o, al contrari, s’arrosseguen per terra. Sobretot els dos últims, la confiança en les institucions i la convivència. El de la desigualtat pot ser matisat i fins i tot excusat per les crisis acumulades que s’han viscut des d’aquell any, i el de la manca d’oportunitats també presenta un seriós dèficit. Volia aleshores reformar la Constitució per fer-la federal, millorar l’educació, canviar l’estatut dels treballadors, abordar el Pacte de Toledo per dotar d’estabilitat les pensions i fer una reforma fiscal.

A hores d’ara l’única modificació substancial i positiva ha estat en relació amb la legislació laboral i, sobretot, pel que fa a la generalització dels contractes fixos discontinus en substitució dels temporals. La llei d’educació ha resultat més un problema que una solució. I de les altres qüestions el més calent està a l’aigüera.

I passem ara al més immediat, a les 10 grans reformes que la UE li demana per poder utilitzar tots els fons Next Generation, 72.000 milions a fons perdut i 67.300 en crèdits de baix interès. Un volum d’ajut increïblement alt i que, com a la història d’Europa, hauria de servir per canviar substancialment la base econòmica espanyola.

Per assolir-ho la UE li demana:

  1. Reforçar el sistema sanitari. No s’ha fet pràcticament res.
  2. Un pla d’ajust pressupostari a mitjà termini. No existeix.
  3. Mesures compensatòries per a les pensions a fi d’assegurar la seva estabilitat i solvència. Està en procés, però no està ni de lluny regulat.
  4. Combatre l’alta taxa de temporalitat laboral. La figura del fix discontinu ha significat una millora substancial, però segueix sent un fet que l’empresa espanyola, per una via o per una altra, continua fent un ús extraordinari de persones sense vinculació regular a l’empresa.
  5. Millorar l’eficàcia dels ajuts socials. No s’ha fet res. Precisament la característica és tot el contrari. Els embolics burocràtics, la lentitud de l’administració per gestionar i donar resposta i la manca de coordinació amb les comunitats autònomes fan que els recursos destinats a aquests tipus d’ajuts arribin de manera molt incompleta, tard i malament a les persones que els necessiten.
  6. Un pacte per impulsar l’educació. El govern va imposar manumilitari la llei Celáa i una vegada més continuem amb una legislació provisional perquè quan es produeixi l’alternança en el govern la llei d’ensenyament tornarà a canviar. Sánchez no ha tingut el més mínim interès en un pacte sobre l’educació.
  7. Unitat de mercat contra la fragmentació econòmica. Està com estava. Totalment pendent.
  8. Estalviar energia i combatre el canvi climàtic. En aquest apartat sí que hi ha hagut importants iniciatives per part del govern i, per tant, és un epígraf que s’ha mantingut actiu i amb voluntat de construir una política. L’inconvenient, i no pas petit, és que els resultats no acompanyen perquè el 2022 els gasos que escalfen el clima van augmentar un 5,7% a Espanya, situant-se clarament per sobre de les emissions del 1990.
  9. Idear les polítiques de I+D+I. També hi ha hagut mesures en aquest àmbit, si bé el món científic les considera clarament insuficients.
  10. Impulsar el tren de mercaderies. Poca cosa, per no dir res, s’ha fet en aquesta decisiva matèria. Perquè igual que en governs anteriors, sembla que l’únic ferrocarril que interessa és el luxe de l’AVE.

Creus que si Collboni o Maragall guanyen les eleccions municipals portaran a terme la superilla de l'Eixample i el tramvia de la Diagonal?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.