Ara que s’ha obert el primer acte de la investidura, amb l’escenari de gala de la constitució del Senat i Congrés, es palès el deteriorament de la política espanyola convertit en un maleit embolic.
ERC que té necessitat de pactar, per una banda perquè l’alternativa d’unes eleccions presenta horitzons molt negres que poden castigar-la; té d’altra banda la forta limitació d’estar negociant pensant en les eleccions catalanes. Aquest fet distorsiona el que es negocia, perquè el fi per a ERC no és tant el resultat de la negociació com la seva hipotètica conseqüència en relació amb una futura contesa electoral a Catalunya.
Per embolicar més la troca, el Parlament de Catalunya, més ben dit la fracció dominant de l’independentisme, ha decidit aprovar una resolució en la que empara als CDRs acusats de terrorisme per l’Audiència Nacional. N’hi hauria hagut prou amb una senzilla manifestació per part dels partits de presumpció d’innocència en lloc del que ha fet, que incorpora una greu irresponsabilitat que el temps pot castigar. No és del tot clar que les persones empresonades no tinguessin el propòsit de cometre algun acte de sabotatge sobre instal·lacions, i si el judici confirma als ulls de la ciutadania aquesta possibilitat, la responsabilitat del Parlament serà gran. L’independentisme comet el gran error d’instrumentalitzar les institucions que estan per sobre dels seus interessos, al servei de la seva batalla electoral i política, i això converteix a aquesta en un hàbitat irrespirable.
Pel que fa a la resta d’esdeveniments, l’acte de prendre possessió dels diputats tant al Senat com al Congrés va ser entre caòtic i esperpèntic, perquè el senzill acte de jurar o prometre, ha derivat en declaracions de principis dels diputats on cadascú dóna sortida al seu subjectivisme. Des de prometre per les Tretze Roses, a fer-ho pel planeta i la república catalana, entre moltes altres manifestacions d’enginy.
Els diputats no són conscients que les institucions requereixen un determinat moment de solemnitat per realitzar-se, que només és possible si és coral. La situació simbolitzada amb aquesta heterogeneïtat de fórmules visualitza de manera sonora la crisi que està vivint la democràcia espanyola, com ho manifesta, encara més, la guerra de trinxeres que ja es produeix al Parlament just aixecar-se el teló. Trinxeres literals, com les impresentables corredisses i disputes entre els diversos grups per ocupar llocs més o menys “privilegiats” a l’hemicicle. Potser sí que aquesta societat té, com diu el tòpic, els diputats que ens mereixem. Però amb franquesa, no estem massa segurs que la representació no se situï rotundament sota la mitjana.
Punt i a part és l’elecció de la nova presidenta del Senat, Pilar Llop, i la rapidíssima defenestració de l’anterior president, el filòsof Manuel Cruz. Ha corregut la veu que la causa ha estat un presumpte plagi d’una obra acadèmica. No sembla creïble. Aquesta mateixa acusació es va formular amb molta més rotunditat sobre l’actual president del govern en funcions, sense que l’afer li impedís presentar-se una vegada i una altra a les eleccions.
Més aviat sembla com si, un cop satisfeta la quota catalana del PSC, Sánchez volgués deixar rienda suelta un segon símbol, el del feminisme i la violència de gènere, situant a la presidència d’una institució tan simbòlica com el Senat, una persona de molt escàs recorregut polític i que ha tingut la seva carrera judicial, tampoc particularment exultant, centrada en la violència de gènere. Mentre que Meritxell Batet ha cobert bé sempre l’autoritas del seu càrrec, amb prudència i respecte, situant-se per sobre dels debats partidistes, Pilar Llop en les seves primeres declaracions ha tingut ja una intervenció molt desafortunada per una funció arbitral com serà la seva. Ha dit literalment “no permitiremos que se rompa el consenso sobre la violencia de género”. Un president del Senat no pot formular aquesta mena de termes. Qui són els “no permitiremos”? Què farà com a presidenta del Senat per impedir-ho? En aquest sentit, més que una presidència ens temem molt que ens trobem davant d’una altra trinxera, però aquesta situada en la posició més alta de la cambra.
