Des de les tasques del Consell Assessor per a la Transició Nacional, la literatura del procés, fins i tot la pretesament acadèmica, s’ha insistit i reiterat que una Catalunya independent no tindria problemes amb les pensions. L’ANC va publicar textos divulgatius en aquest sentit. No hi havia raó per fer-ho perquè des del 2011 el balanç de les pensions a Catalunya és negatiu. Es perceben més que el que es paga en forma de quotes. Ara, aquesta evidència s’ha fet palesa amb l’informe Las pensiones en las Comunidades Autónomas, editat pel BBVA.
Espanya presenta un desequilibri pel 2017 de 18.400 milions d’euros. En l’estudi del BBVA el desfasament és de 17.661 milions d’euros, per tant situat en el mateix ordre de magnitud al que avala l’anàlisi dels resultats per Comunitats Autònomes.
Nomes quatres autonomies presenten superàvit: Balears de manera molt destacada amb 2.696,4 milions d’euros, Madrid amb 1.827 milions d’euros -la diferència entre ambdues permet veure la dimensió positiva del balanç balear-, Múrcia amb 946,8 milions d’euros i Canàries amb 527 milions d’euros. A partir d’aquí totes les restants estan en xifres vermelles.
La de Catalunya és de 1.663,9 milions d’euros i s’acosta a significar el 10% del dèficit total. Com és lògic, no és de les pitjors, ni molt menys. De fet ocupa el penúltim lloc entre les comunitats deficitàries, tenint al darrera Navarra.
Aquest dèficit, que a més posseeix un signe creixent, és conseqüència sobretot de dos factors. Els pensionistes catalans són en gran mesura persones que venen de llocs de treball estables a la indústria i amb molts anys de cotització a l’esquena; per tant, amb pensions elevades. D’altra banda, les noves incorporacions a la cotització venen de sectors extensius en mà d’obra i per tant de menor productivitat, com l’hostaleria, i sobretot pel fet que la temporalitat i la precarietat donen lloc a cotitzacions baixes. En el marc espanyol el finançament queda garantit per l’Estat. En el supòsit de república independent seria un dels factors que incrementaria els costos de la separació amb un agreujant, que és el de la immediatesa, és a dir, caldria que existís la tresoreria suficient per pagar aquest dèficit com per fer front al sou dels funcionaris i altres despeses ineludibles.
La dinàmica demogràfica catalana, si no es produeixen salts de productivitat que no s’albiren, influenciarà a llarg termini de manera negativa en aquestes comptes.
