Reprenent la vella tradició de la pandèmia, i això ja dóna una idea de com malament veu les coses el Govern, Sánchez ha convocat un Consell de Ministres extraordinari en dissabte i una ulterior roda de premsa, prestant-se a les preguntes per primera vegada en mesos. Tot per emfatitzar la importància de les mesures adoptades per pal·liar, segons les pròpies paraules, la inflació.
Concretament, són mesures que es mantindran fins a finals d’any i que comprenen el manteniment dels ajuts a la compra de combustible de 20 cèntims, els ajuts als sectors del transport, un nou ajut de €200 als aturats i als treballadors autònoms -una definició que caldrà esperar a la publicació del decret llei per entendre exactament el seu abast- la reducció al 5% de l’IVA en el rebut de l’electricitat, i l’anunci que el proper any crearà un impost especial per a les companyies que treballen en l’àmbit de l’energia. Sánchez ha assegurat que amb aquestes polítiques juntament amb les que ja s’han aplicat, la inflació es veuria reduïda en 2,5 punts percentuals. Fins aquí els fets.
La seva avaluació és força evident:
Des del punt de vista de la transició ecològica i del bon ús dels recursos públics, els 20 cèntims per litre són un error perquè incentiven el consum i abunden en la desigualtat; rep més aquell que gasta més gasolina, qui posseeix un cotxe més potent, i no el que té més necessitat pels seus ingressos insuficients i a causa de la seva feina. Ha passat prou temps perquè el Govern pogués haver definit mesures de més finesa i precisió que aquest repartir cèntims indiscriminat.
Els 200€ que es pagaran d’una sola vegada difícilment resoldran res a qui el rebi. És clar que sempre queda l’argument d’afirmar que menys dóna una pedra, però aquest no és un bon criteri per valorar les polítiques públiques perquè no es tracta de “donar” sinó de pal·liar l’impacte sobre les rendes més baixes amb la màxima economia possible dels recursos públics.
La reducció de l’ IVA al 5% és una mesura que havia estat sol·licitada des de fa temps per part de la mateixa societat i també pel Partit Popular. Està bé que arribi, encara que arribi tard, encara que el seu efecte sigui molt modest.
Polèmic resulta l’impost sobre les empreses el negoci de les quals és l’energia, i que aquest any tindran uns resultats positius extraordinàriament elevats. Només faltava la compensació que se’ls atorga a les gasistes pel límit al preu del gas per arrodonir el negoci. El govern, és a dir Sánchez, hauria de començar per explicar per què aquest topall no el paguen les pròpies companyies i ho hem de cobrir els mateixos consumidors, amb la qual cosa, i a efectes de la despesa que ens ocasiona, poc o res hem guanyat amb la famosa illa energètica Ibèrica. Veurem com es concreta aquest impost l’any que ve, però si s’aplica amb la lògica dels ingressos extraordinaris, ens temem molt que Sánchez hagi deixat passar deliberadament l’oportunitat.
Però tot aquest conjunt de micro mesures, que poc resolen, amaguen els dos grans oblits o impotències que Sánchez té davant del problema de la inflació desbocada.
El primer és el de deflactar l’impost sobre la renda perquè la inflació no castigui encara més els que el paguem. Aquesta sí que hauria estat una mesura racional, progressiva i substancial, que podria substituir totes les altres, inclosos els 20 cèntims, i que només hauria calgut complementar amb una ajuda als que pels seus baixos ingressos no fan declaració de renda.
Però sens dubte, la política més important per al present i el futur per controlar i reduir la inflació és el pacte de rendes. La millor mostra de capacitat política i de solidaritat de la societat que es pot donar en aquest escenari. Sánchez temorós dels resultats, partidari de presentar-se sempre com un guanyador indòmit, encara que es tracti de batalles pírriques, ha preferit ni tan sols plantejar-ho. Aquest és el gran error i això és el que pagarem els ciutadans.
El que van ser capaços de fer els partits a la Transició amb els Pactes de la Moncloa, que van ser realment això, un pacte de rendes en un període d’inflació desbocada, també a causa de l’energia, resulta que, el Govern més progressista de la nostra història és incapaç, no ja d’aconseguir, sinó ni tan sols d’intentar-ho. Anem malament.
Loading ...
