Amb aquesta esbojarrada cursa de final d’any, en la qual les lleis passen pel Congrés com llampecs sense haver seguit la tramitació que requereix tota iniciativa governamental, ni haver efectuat les consultes i compareixences que normalment són de rigor, tres noves lleis (avortament, trans i família) tindran, si no són ràpidament modificades en un futur, un efecte destructiu sobre els fonaments de la nostra societat, que no són altres que la consideració a la naturalesa humana, a la família i a la paternitat i maternitat.
Corre per les xarxes un breu vídeo d’un pare de Girona, Carles Ros, que diu: “pares i mares esteu d’enhorabona, si el vostre fill adolescent vol avortar o canviar de sexe, no heu de preocupar-vos de res: l’administració ho paga tot i vosaltres ni us assabentareu”. És una bona síntesi.
La llei de l’avortament modifica l’anterior que estava recorreguda al Tribunal Constitucional des de fa 11 anys. És un fet escandalós, preludi de la crisi política actual que pateix. No van voler abordar el recurs perquè els incomodava haver de decidir contra l’avortament. Clarament, hi havia alguns aspectes anticonstitucionals. Un dels més destacats, perquè afectava la mateixa jurisprudència del TC, era la desaparició de tota referència a l’ésser humà que ha de néixer, al naciturus.
Cal recordar que el TC ja es va pronunciar fa anys amb motiu de la primera llei sobre l’avortament, molt diferent de l’actual perquè es tractava d’una llei de casos on situava la necessitat de considerar determinats drets del nasciturus. La nova llei accentua tot el que tenia de negatiu i anticonstitucional l’anterior. Elimina els 3 dies de reflexió abans de decidir dels quals disposava la dona davant una decisió tan greu, i liquida l’obligació de donar-li informació sobre les alternatives que té que no siguin avortar.
Aquesta nova característica converteix la llei espanyola en una anomalia en el context europeu perquè el període de reflexió i la informació alternativa és una característica comuna a tots els textos legals del nostre entorn. També fa possible que les noies de 16 anys en endavant, menors d’edat, puguin avortar sense autorització dels pares. És una ganivetada més que va rebent la pàtria potestat. També significa la liquidació de la llibertat de consciència perquè s’obliga a identificar els metges de la sanitat pública que, exercint aquest dret, no volen practicar avortaments i se’ls penalitza excloent-los dels comitès que han de decidir sobre l’avortament. Com si el seu criteri mèdic fos d’inferior valor. En definitiva, continua presentant l’avortament com un fet trivial que s’ha de fer ràpidament sense pensar-s’ho, pagat per l’estat i que no té cap mena de conseqüència posterior sobre la dona, el que constitueix un greu error perquè el trauma post avortament és molt freqüent i la dona es troba sense la necessària assistència. Tot està dirigit a fomentar l’avortament i res a ajudar la maternitat i ni tan sols a protegir la dona i l’avortat.
La segona llei en qüestió és la llei trans, que permet canviar de sexe només per decisió de la persona sense cap mena d’intervenció mèdica, malgrat que aquest estat de les persones requereix acompanyament i tractament per part del sistema de salut; és la coneguda disfòria de gènere. També és possible canviar de sexe al registre civil sense registrar cap canvi en les característiques físiques de la persona. Una vegada més, els menors poden fer-ho sense autorització dels pares. Es prohibeix tota tasca dirigida a dissuadir d’aquesta transformació i es fomenta la campanya a les escoles que explica el creixement exponencial de nens i nenes, sobretot aquestes segones, que declaren que són trans perquè confonen dificultats de la pubertat amb la disfòria de gènere. És una llei que pretén esborrar la naturalesa humana.
La de la família és una altra llei que no té equiparació en el nostre entorn europeu perquè el que fa és un esforç per desdibuixar precisament el que és una família, el que tots coneixem com a tal, un pare, una mare, uns fills i en algunes ocasions algun avi. No, ara la llei estableix 11 models de família i aquí queda diluïda el que el comú dels mortals entén com a tal i també liquida la família nombrosa, que desapareix com a tal concepte i passa a formar part d’un mateix grup amb la família monoparental.
Tot plegat és fruit d’una greu confusió que ens castigarà a mitjà i llarg termini. La família, normalment considerada, exerceix unes funcions valuoses i insubstituïbles. Només ella les pot fer. Aquesta és la justificació de per què la majoria de països tenen ajuts universals a la família, amb independència de la renda de qui la rep, perquè fan una bona aportació a la societat.
Com la vida té moltes circumstàncies, aquesta família pot canviar en el temps, pot trencar-se, tornar-se a casar, romandre la mare normalment amb el fill, i algunes d’aquestes situacions com, sobretot, la de la família monoparental, requereixen ajut econòmic per poder tirar endavant i se’ls hi ha de donar. Però, la diferència amb la família natural és que la percepció que reben de les administracions públiques no és a conseqüència del benefici que generen a la societat, sinó perquè senzillament ho necessiten per tirar endavant.
Voler barrejar les dues coses és un error o una mala fe brutal per raons ideològiques, perquè el que en definitiva pretenen és desdibuixar que hi ha un model òptim de família, la que té millor resultats per als seus membres i per al conjunt de la societat i n’hi ha d’altres que són fruit de les circumstàncies de la vida que, no només no generen aquests beneficis, sinó que a més necessiten, per raons de solidaritat, ser ajudades. Confondre les dues qüestions en una llei només porta a la crisi social.
Si a això li afegim que una vegada més les prestacions econòmiques estan a anys lluny de la mitjana europea, el qualificatiu que mereix la nova llei només pot ser que molt negatiu.
Loading ...
